V MARCHA DE VISIBILIDAD DE LA DIVERSIDAD FUNCIONAL

Autora del blog vinculada a http://diversitatfuncional15m.wordpress.com

Primer debat itinerant sobre institucionalització

La Comissió de Diversitat Funcional 15-M realitza el seu primer debat itinerant sobre institucionalització. En aquest link es presenta un resum del contingut que es va tractar.

De la teoria queer i les altres maneres de pensar l'educació

Imatges de la discapacitat

Les imatges actuals de la discapacitat continuen representant un fort moviment excloent
i negador de la diferencia. En la premsa, les persones amb discapacitat només apareixen
en les seccions de successos i en papers secundaris o en situacions circumstancials
d' invalidesa. Alguns estudis demostren que les persones amb di scapacitat sempre són
presentades com a meritories de compassió i definides en termes de deficiencia. Les
imatges socials imperants de les persones amb discapacitat són el reflex d' una complexa
dinamica social i indi vidual que, en aquest alticle, s'analitza.

La negació del simbòlic de la Marta

La Marta va néixer en el sí d'una bona família catalana. Els seus pares la van rebre amb alegria i desig, un entusiasme que no va superar el seu primer diagnòstic: síndrome de Down. A partir d'aquell moment la Marta ja no fou mai més la Marta, a partir d'aquell moment es tractava de la Marta síndrome de Down. Un afegitó que l'acompanyarà la resta de la seva vida, que condicionarà totes les seves relacions, totes les seves aspiracions, anhels, desitjos, esperances. En definitiva, es tracta d'un tret de la seva personalitat que s'imposarà per sobre la resta, determinant tota la seva existència. Els pares van quedar capturats per aquest instant que representa el diagnòstic. Submergits en un xoc traumàtic, d'una intensitat tan elevada que provocava en ells un efecte anestèsic. Una impossibilitat de pensar, de pensar-se a sí mateixos i de pensar a la seva filla. El xoc traumàtic apareix quan s'ha de fer front a quelcom que depassa l'enteniment, provoca una destrucció d'una part de la psique. El traumatisme engendra en el sí del psiquisme una fractura oberta que reclama a crits, sense parar però sempre en va, ser tancada. Una fractura que porta un nom: Marta. Una cicatriu perpètua que amb la seva presència sempre recordarà el dolor inicial. La Marta enviarà als seus pares una imatge deformada, com un mirall trencat, una imatge dolorosa per a ells. Aquesta nena és lluny, molt lluny, de la nena que esperaven. Lluny de l'infant ideal que havia de realitzar tots els desitjos secrets dels pares. Com fer el lligam entre aquesta imatge ideal i la realitat del nadó abismal, marcat per un diagnòstic? Els pares viuran el dol de la filla imaginaria. La distància entre aquesta nena imaginaria i la Marta es constitueix com un treball de dol necessari perquè la Marta pugui tenir un lloc a la família, un lloc reservat per a ell. El caràcter de la discapacitat va trencar el fil de les identificacions necessàries. Els pares de la Marta no van poder retrobar-se en ella o més ben dit van patir una identificació massiva. La Marta, per la seva "incompletud", és percebuda pels seus pares com un tros d'ells mateixos. Els llaços els encadenen a un destí indissociable. La Marta està condemnada a aquesta relació depenent, sobreprotectora, castrant. Del seu naixement només han passat 30 dies i ja no és només la Marta, és la Marta síndrome de Down. Com podrà aquesta nena construir-se un lloc dins la família? Com podrà pensar-se a sí mateixa si els seus pares s'horroritzen al mirar-la? Com es sentirà al veure la mirada ferida dels seus progenitors? Què pensarà la Marta de si mateixa si el seu naixement és un error, una tragèdia? Van passant els anys i la Marta va creixent, va fent els seus progressos, més lentament que els seus companys però va assolint etapes. Comença a caminar molt tard i quan ho fa no deixen que caigui i aprengui a aixecar-se sola. Comença a parlar més tard que el seu germà (aquell que no té res a reparar) i quan ho fa els pares s'anticipen a la seva demanda. En els seus primers contactes amb el món ella troba una mirada que li significa la seva diferència. Què pot fer la Marta amb aquesta mirada estigmatitzant que inaugura la seva vida? De la mateixa manera que la Marta un bon dia va començar a caminar i no va poder aprendre a caure i a aixecar-se sola, al llarg de la seva vida intentarà aprendre coses noves, arriscar-se a un pas nou, que veurà obturat per la suposada incapacitat que se li atorgarà. I així...va créixer en un entorn de cotó fluix... "(...) Al cromosoma que et sobre li ensenyarem a viure feliç de ser qui és" (Jornades Internacionals sobre la Síndrome de Down del 13 de novembre de 2009 de Barcelona)

El model social de la discapacitat: cap a una pedagogia crítica

La qüestió de la formació de professionals de l'acció social (TS i ES) és un encàrrec de gran responsabilitat. Des de la universitat, ja fa alguns anys, que intentem transmetre una mirada social de la discapacitat. I és sobre els models socials del que voldria escriure.

Com sabeu la discapacitat ha estat un dels fenòmens més naturalitzats, és a dir, ha caigut de la banda del subjecte situant-se, fonamentalment, en el cos i no en els processos socials. La naturalització dels problemes és l'atribució a la pròpia naturalesa de les coses l'origen dels seus problemes. És a dir, el problema són els immigrants, els pobres, les persones amb discapacitat...Des d'aquest punt de vista, les persones porten en si mateixes els problemes, per tant queden justificats els abordatges individuals, especialment si van units a la patologització. El problema no són els immigrants, els pobres o les persones amb discapacitat sinó la restricció de la mobilitat de les persones, la distribució desigual de la riquesa i els excessos de normalisme respectivament. Des dels models socials de la discapacitat es construeix un discurs molt proper al d'altres col·lectius discriminats. Així, les lluites per la igualtat racial, el feminisme o el moviment gay i lèsbic són conceptualment molt semblants als citats models socials. Des d'aquí, òbviament, la discapacitat és una forma de discriminació. Ara bé, tenint en compte la particularitat de les situacions de discapacitat es fa especialment difícil que les persones es separin de l'esmentada naturalització. És a dir, per exemple el fet de tenir dificultats de mobilitat facilita que les persones també atribueixin causes individuals a la seva situació de desigualtat. La manera més potent i clara de naturalitzar un problema és, per una banda, patologitzar-lo, i per l'altra, encadenar-lo a la qüestió del cos. El cos és quelcom que ha quedat atrapat en l'àmbit mèdic i biològic. En aquest sentit, una de les grans aportacions del feminisme va ser, precisament, desnaturalitzar els cossos i trencar el vincle entre sexe i gènere. Però més enllà, aquest feminisme seguia entenent que el sexe era quelcom que venia donat per la biologia. Posteriorment, el feminisme postestructuralista, especialment de la mà de Judith Butler, introduirà una nova perspectiva en la que també es desnaturalitzarà el sexe. Aquest ja no serà quelcom natural o biològic sinó fruit d'una construcció social. És aquesta lectura postestructuralista la que permetria trencar amb els plantejaments biomèdics de la discapacitat de manera definitiva. És a dir, entendre que l'impediment (lligat al cos) també és una construcció social. El cos té una història, unes influències i un significat que es construeixen socialment. També el dolor s'inscriu en una dimensió social i és fruit del llenguatge i el discurs.

Com en tots els moviments reivindicatius, el model social de la discapacitat també requereix d'una conscienciació de la situació d'opressió del propi col·lectiu. La conscienciació ha de passar pel desenvolupament d'una identitat positiva dins la consciència de grup que origina moviments socials (alguna cosa així com l'orgull gay o el black power). Amb tot aquest panorama i tenint en compte que ningú és aliè al fenomen de la naturalització es fa particularment difícil formar alumnes sobre la base d'una consciència crítica i ubicar la professió del treball social i l'educació social dins d'aquesta concepció. Per altra banda, encara trobem una altra dificultat vinculada al moviment social de la discapacitat i és que fàcilment pot no arribar a la totalitat de les persones amb discapacitat. Tot plegat afavoreix que per a poder generalitzar-se i promoure una identitat col·lectiva, el moviment de persones amb discapacitat haurà de trobar noves formes de gestionar la qüestió de la incapacitat i generar conscienciació entre la gran majoria de persones amb discapacitat. Caldria, per tant, passar d'una falsa consciència a una conscienciació real de la situació d'opressió actual que pateixen les persones amb discapacitat.

Superar las barreras de la discapacidad

L'esborrament del saber

Ja fa temps em preocupa una actitud creixent caracteritzada per una manca d'esperit crític i analític sobre la realitat que ens envolta. Vivim en un context -neoliberal, líquid, postmodern- que es regeix, entre d'altres, per una lògica econòmica i instrumental que tot ho mesura i rendibilitza en criteris de cost i benefici. Tant és així que l'educació no ha quedat exempta d'aquestes dinàmiques. Els canvis es succeeixen tant ràpid i dins una sinèrgia macroestructural tant basta que els subjectes pateixen aquella consciència ingènua citada per Freire que ens diu: les coses són així i no tenim res a fer. Les estructures de poder i dominació s'invisibilitzen i es dificulta la seva detecció. Com ens deia García, ja no preocupa el mestre autoritari perquè aquest és un discurs superat, sinó que preocupa el mestre que sedueix amb didàctiques i metodologies participatives a l'aula per construir un alumne útil pel sistema sense que aquest se n'adoni. Sense que ell mateix, molt sovint, se n'adoni. Hom no té la idea que està subjecte o que hi ha instàncies de regulació i control que exerceixen una coerció real sobre les nostres vides. I això no deixa de ser una estratègia més de subjugació i dominació dels individus.

L'entrada al postmodernisme -amb la ineludible revisió sobre les dinàmiques dicotòmiques, la inevitable revisió de la dissociació entre cos i ment, entre saber i experiència, entre el que és objectiu i subjectiu...sumat a un relativisme mal entès i a una creixent i colonitzadora lògica mercantil, sembla haver conduit a un estat generalitzat de no-pensament, a un buidat de saber i de contingut de totes les esferes de vida dels subjectes. Les tècniques de sí -descrites per Foucault- estan mutant cap als principis de les ciències empresarials. Avui no es tracta de dominar a l'altre de manera externa sinó de desplegar una sèrie d'estratègies de pressió per a que els subjectes s'autocoercionin, i és per això que no és una casualitat que en educació parlem d'autoavaluació, itineraris individuals, autoregulació, etc. Sembla que tot cau a nivell individual amb una creixent perversió de la idea de responsabilitat individual. Per altra banda, aquesta exigència d'autonomia i hiper-responsabilització afavoreix una individualització creixent dels problemes socials que acaba reduint els conflictes a la fragilitat de l'individu. I en aquest punt prenen força tot tipus de diagnòstic. La cultura psi es torna fonamental per al manteniment d'aquesta concepció. I com ens diu Correa "el problema del individualismo de las ciencias psi es la percepción del afectado o afectada como una isla psicopatológica a ser explorada exclusivamente desde lógicas biológicas o psicológicas, ya sean éstas hipótesis aún no corroboradas sobre la existencia de una disfunción en la sinapsis cerebral o teorías interpretativas de tipo psicológico que compiten entre si" (Correa, Martínez i al. 2006:50). Al respecte, tampoc és una casualitat que la pedagogia, de manera força recent, s'hagi vist psicologitzada. I en darrer lloc, tampoc és una casualitat l'increment exponencial de categories clíniques en els manuals de diagnòstic durant els darrers anys. És aquest saber psicològic sobre l'altre, en termes de Foucault un saber-poder, el que regula el malestar humà i prescriu solucions estandaritzades. Es tracta d'un saber que encaixa perfectament en la lògica actual: el subjecte no ha de pensar què li passa, ja li diuen el què li passa, tampoc ha de pensar en les causes perquè el discurs biomèdic les situa al nivell dels òrgans i tampoc ha de pensar les solucions perquè la industria farmacèutica s'encarrega d'administrar-les. Així veiem que es dóna una creixent responsabilitat individual sobre el que ens passa davant una pèrdua de control sobre l'explicació d'això que ens passa, sobre la seva gestió i regulació. I aquí l'educació social té la seva responsabilitat perquè es generen recursos, on s'ubiquen educadors, que responen a les lògiques psi. En aquest punt no puc deixar de preguntar-me: on és l'anàlisi crític i la reflexió des de la pròpia disciplina?

El sistema no es qüestiona perquè alguns sabers i discursos -des de la seva desorientació generalitzada- s'han encarregat d'estendre la idea que aquell és imparable i incommensurable. I ho han fet través de la medicalització dels problemes humans, a través del rapte del saber des de l'hiperespecialització, a través de l'ancorament d'aquests sabers exerpets als interessos del mercat, a través de la creixent pressió sobre els individus, a través de la colonització del món de la vida... i "cuando la situación heredada o encontrada se nos aparece de forma tan intensa que no hace posible la imaginación de un mundo alternativo, el sueño de un mundo mejor (...) entonces, surge la depresión, la crisis de sentido." (Mèlich 2006:87). De fet, aquesta vivència causa una paràlisi de la voluntat i amb ella una manca d'interès crític sobre la realitat, fins al paroxisme del no-pensament. La qüestió aquí és preguntar-se quin paper ocupa l'educació en la transmissió d'aquesta vivència de la realitat?, en la transmissió d'aquest no-saber? o d'aquest no voler saber? L'educació sembla no poder fer el paper que li toca, és a dir, aturar-se davant les demandes que se li fan i deixar de ser un instrument del mercat. Al respecte, una sospita constant es fa present davant els conceptes de competències i procediments, conceptes que progressivament guanyen prestigi i terreny davant la reflexió epistemològica cada vegada més absent en educació.

PENSANT UNA ANTIPEDAGOGIA

Si arribem a la conclusió que la pedagogia i, amb ella, l’educació social està excessivament impregnada d’intencions de rehabilitació, teràpia, inclusió, normalització... totes elles pretensions que parteixen d’un ideal del que és desitjable i, per tant, d’una construcció dicotòmica del món, convindrem en afirmar que aquelles no són intencions que connectin amb els veritables objectius de la professió atès que no fan, sinó, incrementar les mateixes sinèrgies d’exclusió contra les que diu lluitar. Això és, més o menys, el que succeeix sovint en el camp de la diversitat funcional i la salut mental. Hi ha cossos i ments que funcionen d’una manera diferent i, massa sovint, l’educació intenta convertir-los en acceptables, domar-los o rehabilitar-los. Aquest procés d’assumpció d’acceptabilitat es vesteix de pretensions i justificacions tècniques que intenten amagar el veritable assumpte de la qüestió que és: la impossibilitat que allò social accepti algunes diferències corporals, mentals...És justament aquesta negació de l’especificitat d’alguns cossos, aquesta exclusió de la seva singularitat des de bona part de les teories, mètodes i discursos de l’educació el que porta a preguntar-me si no cal, justament, deixar d’intentar educar, si aquest educar el seguim entenent com fa dos segles, és a dir, des d’una concepció fonamentalment escolarista. En clau postmoderna aquest educar ha de ser quelcom radicalment diferent al que portem fent fins ara. I, òbviament, els cossos i ments diferents també han de tenir un lloc i una definició totalment diferent dins un registre postmodern. Però abans potser cal, precisament, polititzar la pròpia diferència, aliar-nos amb ella, apropiar-nos d’ella i l’educació coaliar-se en aquest procés de politització de les pròpies diferències. Des d’aquí, l’educació ja no normalitza, ni imposa, ni defineix, ni tolera sinó que més aviat subverteix, provoca, reivindica, qüestiona, pregunta. Seria possible iniciar un procés de revolta dins el mateix cor de l’educació social? Seria possible pensar les diferències en clau política tal i com ho va fer el feminisme en el seu moment? Seria possible qüestionar la naturalització dels problemes que avui atén l’educació social? I pensar-se, la mateixa professió, en clau militant, comunitària i dissident? Possiblement no estic dient res nou atès que la pedagogia crítica ha estat molt productiva en qüestions dissidents. Tot plegat, però, es fa difícil pensar des d’una educació moderna com la que encara avui ens acompanya. Voldria, per tant, apuntar cap a la possibilitat d’una educació postmoderna que avui per avui només puc pensar com una espècie d'antipedagogia. Així doncs, de la mateixa manera que als anys seixanta alguns psiquiatres es van separar dels discursos dominants i van iniciar un procés de reinvenció de la mateixa psiquiatria, avui convido als educadors a iniciar un procés que ens permeti desconstruir la mateixa pedagogia, repensar-la i, en darrer terme reinventar-la. Ja tenim alguns discursos que acoten aquesta noció d’antipedagogia. Pedro García Olivo ens ho explica i conceptualitza a partir d’una sèrie de punts que voldria recuperar i ampliar. Alguns d’ells són els següents:

Es nega la idea d’un confinament educatiu. En matèria d’escola, totes les corrents pedagògiques parteixen d’aquest tancament. Segons l’autor, es tanca per domar el caràcter, no per educar. Aquest és el model occidental d’educació el qual està colonitzant altres territoris. En realitat, la majoria de joves s’autoeduquen però l’escola continua pensant-se des de la centralitat dels docents. Negar la idea d’un confinament educatiu significa obrir l’educació a la mateixa vida. És a dir desinstitucionalitzar-la per pensar-la dins el registre de la mateixa vida. Això, d’entrada, posa en fals bona part dels recursos i institucions que tenim en l’educació social i suposa pensar la mateixa educació i professió en uns termes que encara estan per definir. Malgrat tot, algunes sinèrgies burocràtiques empenyen a la professió, precisament, cap a la direcció oposada. És a dir, cap a la protocolització dels serveis, la qual cosa acaba portant a l’excés de control sobre les persones, l’aïllament i l’estigmatització. El sistema que hem anat construint fa difícil inventar recursos que permetin l’esdeveniment, que apostin per les possibilitats de l’atzar, que permetin entrar i sortir, anar i venir en tota llibertat, en definitiva, descolonitzar la vida de les persones.

Es nega la figura de l’educador. Des d’aquí l’educador s’entén com un dissenyador de personalitats, no es pot deixar de fabricar a l’altre. La qüestió central en aquest punt és que els adults no estan per sobre dels infants o joves, o els educadors no estan per sobre les persones amb diversitat funcional o, en altres termes, el saber tècnic dels educadors no està per sobre el saber de l’experiència de les persones. En realitat, el supòsit que hi ha darrera la negació de l’educador parteix de la idea que l’educador és una figura elitista coneixedora del tipus d’home que s’ha fabricar. La base i l’extrem d’aquest plantejament és l’estalinisme i el nazisme. Darrera d’aquest plantejament hi ha la idea que els educadors són els il·luminats que corregeixen el caràcter dels que són moralment incorrectes o defectuosos. Al respecte no és impertinent preguntar-se quina quantitat d’aquest il·luminisme es manté en la pedagogia actual, especialment en l’educació social més estesa fins el dia d’avui.

I possiblement, si continuem reflexionant, arribarem a la convicció que l'antipedagogia no ens conduirà a l’eliminació de la pedagogia sinó a la seva reinvenció i, en conseqüència, a un tipus de praxis professional basada en una altra concepció del que és educar potser amb menys tics i obsessions per a la correcció i eliminació de les diferències.

DE LES RELACIONS D'INAPROPIATS INAPROPIADES

Una de les qüestions que posen en joc els models de l’autodeterminació i l’acompanyament és quin tipus de relació s’ha d’establir amb les persones que participen del club social (recurs de la xarxa de serveis socials dirigit a persones amb psicopatologia). Al respecte convé aclarir que aquesta és una qüestió que depassa els mateixos models o, més ben dit, ens força a una perspectiva històrica. Històrica perquè hem de tornar als antecedents que van produïr l’explosió d’aquests models socials. És per aquest motiu que retornarem, momentàniament, a les nocions de Foucault. Sense voler ser excessivament acadèmics aclarirem que les teories de Foucault van interessar, especialment, als representants del moviment antipsiquiatria, ja que servien de fonament teòric per a la necessària obertura de la institució psiquiàtrica. Foucault afirmava que “(…) las enfermedades no tienen realidad y valor de enfermedad más que en una cultura que la reconoce como tal.” (Foucault 1988:83). El moviment antipsiquiatria va impulsar una serie de canvis, necessaris però insuficients. Insuficients en el sentit que la reforma institucional no va anar acompanyada d’un canvi de mirada dels professionals. Aquest canvi és el que exigeix repensar la relació educativa i, per fer-ho, podem començar a preguntar-nos quin benefici extreuen les persones amb malaltia mental de la tant desgastada distància professional. Repensar els vincles inclou la possibilitat d’introduir un treball fora de la noció de malaltia . Al respecte, sembla evident que això és difícil des d’un recurs (el club social) dirigit exclusivament a persones amb malaltia mental, però com recorda Mannoni, la noció d’institució esclatada permet certa mobilitat. La institució esclatada és aquella que permet que passin coses, que les persones transitin, vagin i vinguin d’aquí cap allà amb tots els efectes que això suposa. Aprofitar els diferents esdeveniments que tenen lloc fora del recurs és una qüestió essencial per deixar que advingui un altre tipus de relació amb les persones. Parlem d’una aproximació , sense màscares ni caretes professionals. Pensem que aquesta és una qüestió que, precisament, per la seva manca de pretensió educativa, té uns efectes positius en relació a la relectura de la bogeria. S’inclou, per tant, un trencament amb el monòleg vertical clàssic professional/pacient. Entrem en un diàleg bilateral que inclou el saber de l’experiència i el saber tècnic com a complementaris. Es tracta de desjerarquitzar el vincle per construir un discurs i un recurs (CS) compartits. Des d’aquí, els clubs no haurien de ser serveis tancats, impermeables, ajustats als requeriments de l’administració sinó llocs d’intercanvi, de vinculació més propers a la noció de grup natural que a qualsevol definició prestablerta. La vinculació horitzontal, lluny de la noció de malaltia, és a dir lluny d’aquells actes que recorden incansablement a l’altre el seu lloc de marginal, de boig, permet que les persones recuperin el control de les seves vides, de la pròpia definició del que és la seva vida . Permet, en definitiva, apropiar-se de nocions i conceptes que poden acabar conduint a una participació activa en el si de la societat. En aquest sentit, és important efectuar un trànsit de la passivitat de l’assistencialisme cap al que provoca l’aparició d’un rol social actiu. Des del club social s’han de recolzar les iniciatives individuals, les solucions pròpies que emergeixen incansablement. Acompanyar en aquest reguitzell de propostes dirigides a allunyar-se de la patologització. És en aquest sentit que s’ha de saber escoltar. I aquesta no és una empresa fàcil. Per escoltar, per construir de manera compartida, per establir una feina lluny de la noció de malaltia hem de poder buidar-nos de tot allò preconcebut, d’aquells sabers acadèmics que encotillen a l’altre en un lloc d’exclusió i marginació; en un lloc d’alteritat. Que les persones puguin ocupar un rol social permet la recuperació d’una identitat fora de la noció de malaltia.

Totes aquestes qüestions tenen una relació directa amb l’acceptació radical de la diferència. Aquí es fa necessari assenyalar la sentència de “no m’agrades malgrat estiguis boig, sinó que m’agrades precisament per estar-ho”. Acceptar la diferència vol dir, entre d’altres coses, reconèixer les nostres parts fosques i amagades que hem anat mantenint ordenades. Vol dir desendreçar allò que la societat ha volgut mantenir endreçat amb noms i etiquetes. El Josep opina que els ingressos psiquiàtrics son com un calaix de roba, hi ha calaixos pels mitjons, calaixos pels mocadors, calaixos pels calçotets…En síntesi, maneres d’ordenar la diferència.

Convé apuntar la idea que potser el boig és un inspirador de ruptures necessàries per arribar a l’autèntica inclusió social. Una inclusió que recordem té dos imperatius:

- que la societat inclogui la diferència

- que el diferent inclogui la societat en el seu si.

És per tot això que la vinculació horitzontal ha de poder permetre certa rebelió d’aquell a qui s’ha definit com a boig. Ha de permetre canviar el subjecte de l’enunciació i que sigui ell mateix qui parli de la bogeria. Ha de permetre, en definitiva, certa apropiació i subversió de la bogeria.

Històricament la bogeria ha estat repudiada, tancada, percebuda, en definitiva, com un perill per la societat. Com ens diu Zarifian “la locura (…) es, pues, por esencia, desestabilizadora para el grupo, desestructurante para el individuo, y portadora del terrible peligro de que pone en tela de juicio toda norma (Zarifian 1990:12).

Si ens atenem a aquesta història trobem que les formes de tractament han estat l’exclusió, la reclusió i actualment l’abús farmacològic. En aquest sentit, és pertinent preguntar-se si el discurs psiquiàtric exerceix violència contra les persones amb malaltia mental. És a dir, si la situació de malalta justifica permanentment qualsevol tipus de tractament. Però més enllà d’això, cal preguntar-se també pels efectes psiquiatritzants de bona part dels recursos. Sovint les persones amb malaltia mental duen sobre les espatlles recorreguts institucionals psiquiatritzants que acaben impregnant totes les seves vides. En aquest punt és important assenyalar que la malaltia i les seves conseqüències no només tenen a veure amb el subjecte sinó i, especialment, amb les respostes socials que es donen. Aquí val la pena recordar que la psiquiatrització excessiva acaba magnificant la malaltia, la vida de les persones queda com reabsorvida per aquella. Per aquest motiu pensem que la relació educativa s’ha d’allunyar dels discursos “psi” i oferir un altre joc de possibilitats als subjectes. El club social com a recurs comunitari s’ha de moure en un altre registre, permetre un altre tipus de relacions que no siguin les d’educador/pacient. El tipus de relacions centrades en aquesta dicotomia donen per vàlides uns supòsits ficticis i relatius. Entre ells, la claredat de les fronteres entre sans i malalts.

Si totes les relacions humanes, contextos i experiències estan marcades per la malaltia, quina possibilitat té la persona de desenvolupar-se com a subjecte sa? Per tant, el que tractem de fer des del club és construir un marc sa, llunyà dels efectes esclerotitzants de la psiquiatria. Però aquesta no és una tasca senzilla. Les relacions persona/persona remouen aspectes personals difícils de gestionar. Per tant, alguns professionals es resisteixen, es defensen, s’aparten d’això apelant a la tant manida distància professional. És evident, per tant, que al professional també li passen coses en una relació horitzontal i propera. La qüestió aquí és que nosaltres pensem que és indispensable deixar-se transformar per transformar. I aquesta obertura a la aventura no s’efectua sense riscos. Es tracta, entre d’altres, de deixar-se travessar per la bogeria, per l’experiència de la diferència i situar els comportaments estranys en una altre registre que no sigui el de l’alteritat. Sobre aquesta qüestió Zafirian ens diu que “la locura existe en germen en cada uno de nosotros. Quizá, por ello, el mejor medio de impedir que crezca en uno mismo, es cultivarla en los demás” (Zarifian 1998: 45). Aquesta qüestió és cabdal per comprendre els efectes i la finalitat d’un tractament psiquiatritzat. I en aquest punt és el moment d’acostar-nos a la provocadora sentència de Borja en la que afirma que “la locura lo cura”. És a dir, que “solamente la enfermedad puede llevar a curar, lo demás son disculpas o intelectualizaciones. Uno sólo puede ayudar cuando se reconoce enfermo (Borja 1990:19). En aquesta aseveració Borja efectua una ruptura radical, fa trontollar els fonaments de la psiquiatria i la psicologia. Però més enllà de la provocació de les seves paraules hi ha quelcom que s’ha de poder recuperar. Quelcom que té a veure amb la construcció social de la bogeria i per tant amb la necessitat de desconstruir-la i mirar-la des d’un altre lloc. Un tipus de relació construida a partir de les consideracions fetes fins aquí és el que permet aquest altre lloc. Com Nikosia pot ser el lloc de la última ciutat dividida. “Alguien separó en dos a Nikosia, pero nosotros viajamos constantemente a un lado y otro de esa frontera” (Ràdio Nikosia). És aquest anar i venir, a partir de la relació, d’una banda a l’altre de la frontera el que permet signar en la bogeria una manera particularitzada d’entendre-la, permet, en definitiva, retornar-la a la “normalitat”, doblegar-la, trossejar-la, mastegar-la, en síntesi, resignificar-la.

Quan hom fa aquest exercici li passen coses, ens passen coses. Perquè hi hagi sans hi ha d’haver malalts. És en aquest sentit que la ruptura de les classificacions pot aportar certa incomoditat. Tot plegat no vol dir negar les malalties, ni les dificultats. Però assenyalem la importància que siguin els subjectes els qui donin el seu significat a determinats comportaments. Com diu Correa hem de comprendre que “(…) una persona que ha estat diagnosticada de malaltia mental no necessàriament viu permanentment en la patologia” (Correa i at 2005:16).

Els beneficis de la relació persona a persona són obvis: entre d’altres tenir una experiència interpersonal no mediada per la patologia sinó pels interessos, experiències i motivacions. I és en aquest oblit momentani de la patologia que hom pot respirar una altre aire, ara sí, més que mai, terapèutic. I és també en aquest punt on ens hem de preguntar si els clubs no s’han d’obrir a tothom de manera que la psicopatologia no sigui un requisit.

“Que la no-referencia sea la referencia misma. Es como estar preparados para naufragar” (Borja 1995:62)

---

DE LA REINVENCIÓ DE LA DISCAPACITAT O DE L'ARTICULACIÓ DE NOUS TIPUS DE TRÀNSIT SOCIAL: LA PEDAGOGIA I LES SEVES FORMES SENSIBLES

La tesis se centra en una preocupación teórico-práctica por la posición que toma la pedagogía ante los cuerpos no normativos. El elemento central de la investigación es la comprensión del proceso de atribución de significados sobre la discapacidad con el propósito de reconstruirlos y sentar las bases de una pedagogía hermenéutica de la discapacidad. Se trata de un estudio de orientación teórica que tiene la finalidad de construir teoría a partir de los significados particulares de la discapacidad. Entre otros se plantea interrogantes como los siguientes: ¿qué tipo de epistemología de la discapacidad ha facilitado el desarrollo de una pedagogía caracterizada por la utilización de conceptos y planteamientos biomédicos? ¿Cuáles son las bases epistemológicas de la discapacidad que pueden favorecer una pedagogía crítica en este ámbito? ¿Cuáles son los elementos centrales de una pedagogía hermenéutica en materia de discapacidad? Se trata, por lo tanto, de conocer las bases epistemológicas de la discapacidad que permiten la construcción de un discurso pedagógico disidente. En el proceso se estudian los discursos sociales en materia de discapacidad, se analiza la construcción de la discapacidad, se elabora un análisis crítico de la educación especial, se articula la teoría queer con la pedagogía y se buscan conexiones entre la nueva hermenéutica de la discapacidad y la práctica profesional de la educación social.

EDUCACIÓ SOCIAL I TEORIA QUEER

L’àmbit de la discapacitat és una bassa composta de sabers, investigacions i teories, plantejades majoritàriament des de la dicotomia , on les classificacions, les diferències i la discriminació són les guies, en moltes ocasions, de les mirades adreçades a la persona amb discapacitat. El terme queer, rar o estrany obre les portes a una nova mirada de la realitat, una realitat plena d’incerteses i confusions, una realitat que necessita i exigeix un replantejament i un desaprenentatge. El rar és aquell diferent, aquell discriminat o exclòs, aquell al que no deixem formar part del bucle que hem anat fabricant al llarg dels anys anomenat normalitat, una normalitat creada a partir de construccions socials. Aquest llibre, precisament, posa en joc moltes d’aquestes qüestions, en ocasions incòmodes, en ocasions trencadores, on es replantegen els diferents models d’actuació dins l’àmbit social per així acabar proposant una pedagogia en base a la diferència, una pedagogia del rar o l’estrany.

Adolescents singulars: notes crítiques per a una educació social marginal

Els darrers anys estem vivint un període de creixent alarma social entorn a les psicopatologies associades als i les adolescents. Sovint aquesta realitat acaba essent rebuda per la societat, i pels professionals, com una de les principals problemàtiques dels adolescents actuals que cal afrontar. Des d’aquesta perspectiva, efectivament, el que es reclama és una major atenció psicològica i psiquiàtrica, que comporta una creixent medicalització dels adolescents, com han denunciat molts especialistes. En canvi, perdem la perspectiva global per tal d’enfocar el problema en tota la seva dimensió, per comprendre que, en realitat, bona part d’aquestes psicopatologies diagnosticades són un símptoma d’altres problemàtiques que no són fàcils d’abordar, i que resten en la invisibilitat.

Les autores ens ofereixen un assaig, sovint provocador en els termes i en l’enfocament, en el que ens proposen una mirada educativa al tema de la psicopatologia en l’adolescència. Des de la perspectiva d’unes professionals de l’educació social, amb una àmplia experiència d’intervenció amb adolescents i salut mental, Pastor i Pie ens parlen de la necessitat de “desproblematitzar” primer el col·lectiu per tal de plantejar el que en realitat és el punt clau del llibre: oferir una proposta d’intervenció educativa en l’àmbit de la salut mental amb adolescents.

Poesies de la bogeria

Silenci...càmera preparada, començem a gravar...el micròfon absorveix cada una de les paraules que diuen fins i tot ens atravessen, deixant-nos veure i comprendre una altra mirada de la vida. Els bojos ens parlen sobre aquesta vida, la nostra, la seva, la teva. Una vida plena de pors, prejudicis, silencis i fractures. Per nosaltres també. Nosaltres i ells, aquesta és una de les qüestions que es van desmuntar al escoltar-los.
Aquestes són les reflexions extretes de la gravació d’un documental impulsat per Martin i Laura, ahir desconeguts, avui els nostres inspiradors. Semblava un dia més, un dia normal, però quelcom ens va passar.

Paraules que poden semblar ingènues, superficials, tendencioses, utòpiques, irrealistes, boges, delirants, en definitiva, paraules susceptibles de ser criticades desdels marcs més convencionals. Aquesta, però, és una mirada poètica de la bogeria que no pretén agradar o desagradar, rebre lloançes o aplaudiments, ni formar part d’un decàleg de bones pràctiques. Aquesta és només una mirada que intenta comprendre una realitat fins avui encorsetada en el discurs psiquiàtric. Per tant, aquest text és una transgressió a la mirada normalitzadora que exclou, separa, classifica i etiqueta sota el vel d’una ciència occidental impregnada de por a la diferència. La por és l’origen de l’exclusió, de l’evitació i del rebuig. Por a ser únic, por a ser exclusiu, singular, por a ser estrany i extranger. Una por relacionada amb l’estar sol. Així, senyalant la diferència es crea la il·lusió de la homogeneitat. És a dir, la il·lusió de la similitud es construeix a partir de l’exclusió del diferent i d’aquelles parts d’un mateix extraordinàries.

Què és realment la bogeria?
Bojal, foll, orat, alienat, anormal, descentrat, desequilibrat, maníac, monomaníac, insà, trastocat, guillat, dement, pertorbat, vesànic, irresponsable, paranoic, esquizofrènic, megalòman, tocat del cap, tocat del bolet, no tenir el cap sa, no estar en bon seny, no tenir el seny complit, tenir una arrel de boig, estar tocat de l’ala, tenir un perdigó a l’ala, no ésser-hi del tot, no estar bé del cap.....

Vivències úniques i màgiques, on a través d’una càmera i un micròfon vam descobrir entre d’altres coses fins on podia arribar la sensibilitat humana. La bogeria és el mitjà per acabar amb els prejudicis, per trencar amb l’homogeneïtat que limita les nostres vides i per qüestionar totes les construccions relacionades amb la suposada i impertinent normalitat. Una normalitat irracional que intenta donar sentit a la nostra existència. Si jo sóc normal, ja sóc, ja penso, i en paraules de Descartes ja existeixo. El boig és aquell qui pensa sense limitacions ni filtres opressors. Però no és aquesta la més meravellosa característica de l’esser humà? El fet de poder pensar lliurement i la capacitat de poder rebre diferents estímuls per jugar i trencar amb les fronteres entre els somnis i la realitat sense saber amb certesa qui serà el protagonista i conductor en les nostres vides. No són els somnis part de la pròpia realitat?
Aquestes reflexions són les que ens van suggerir cadascun d’ells a l’hora d’expressar-se de forma artística i conjunta sobre un mateix pla entre una multitud de diferències que es complementaven una rere l’altre. Diferents vivències, diferents visions del que era l’art i del sentit de la vida, diferents opinions sobre la mirada prepotent, orgullosa i ortodoxa que fem aquells etiquetats com a normals. Què és el que porta a rebutjar, classificar i exterminar les diferències de persones altament sensibles?
Persones que parlen de l’art com a forma de vida o d’expressió, que s’emocionen al explicar el sentit de la pròpia vida, que necessiten de l’amor i l’estima per sobreviure dins una realitat perfeccionista i superficial que els exclou i els discapacita.
Per què reclamar o buscar la igualtat si la diferència és innegable, enriquidora i necessària? Per què no lluitar per acceptar i promoure la diferència?
El propi sentit de la igualtat entre persones fa referència a l’acceptació de cadascú de nosaltres com a únics. Tots partim de la diferència, tots som singulars, cadascú de nosaltres és extraordinari i tot i així seguim denominant les diferències com a malalties.
La bogeria és anar més enllà de la realitat a través de les il·lusions i les inquietuds, és no conformar-se amb un món sense imaginació, és una càmera més, amb un objectiu i una graduació diferent a través de la qual veiem i entenem la realitat, una realitat subjectiva i objecte de tantes mirades i interpretacions com persones existents. Per què no acceptar la bogeria? Per què no acceptar que algú desitgi escoltar el so de les estrelles? Qui té la necessitat de discapacitar i rebutjar, aquell qui està segur de si mateix o aquell qui té por a la diferència?
Acceptar la bogeria com a forma vàlida i independent de comprendre, explicar i navegar dins la realitat ens deixa descoberts, indefensos i sense la protecció de la acaparadora i paternalista mare normalitat. Per què justifiquem la bogeria com un estat de l’ànima i la ment? Per què reduir-la al “està boig” i no impregnar-la com a característica del propi ésser humà referint-nos sense pànics a l’únic verb que rebutja l’acció? El Ser boig elimina un estat transitori i aïllat de la bogeria, suposa una plena acceptació, una nova i identificadora mirada de la bogeria com a capacitat o característica innata d’un mateix.
Què és la bogeria sinó una forma de ser en infinita lucidesa?
Un Ser en la plena sensibilitat, un ser receptor insaciable d’estímuls i generador de pensaments, un ser de crisis, de ruptura, portador de sentit i precisament per això d’angoixa i de llibertat. “L’angoixa fa patent en el seu allà el ser relativament al més peculiar poder ser, és a dir el ser lliure per a la llibertat del triar-se i agafar-se a si mateix” (Heidegger, citat per Salinas 1998:21).
El superhome és aquell que fa front al dolorós sentit de la vida i la mort, aquell que suporta l’abisme, el no res, la caiguda dels ideals. Aquell que no necessita una brúixola perquè entén que el Nord ha deixat d’existir i per tant no cal fer front a una realitat unilateral.

El superhome és el marginat, l’exclòs, “l’inapropiat”, el desarrelat, és a dir “els que tenen un paper persuasiu d’inspiradors clandestins” (Beaufret, citat per Salinas 1998:23). És el boig un inspirador clandestí? Un ésser que anuncia el pensament pur, que es deslliga de la veritat única, que juga entre la multitud d’idees i intenta mantenir-se en allò insostenible, en veritats perilloses i destructives per a la pròpia existència. Així com la base de la filosofia és el lloc que dóna resposta als misteris de la vida, la bogeria és el lloc on es fon allò personal amb allò filosòfic.
Què és realment la bogeria? Tornarem a aquesta pregunta insistentment al llarg del text. La intenció no és clausurar sinó obrir interrogants incòmodes. El concepte de normalitat té una relació directa amb la resposta a aquesta qüestió. El desig de normalitat és l’aclaparadora tendència a la similitud, a la semblança, ser i tenir com els altres.
Per alguns, les identitats es construeixen des d’aquest anhel de similitud, per altres es construeixen a partir de l’assumpció de l’alteritat. Els bojos són aquells que tenen alguna cosa a dir-nos sempre i quan hi hagi un oïent. La parla va lligada a la possibilitat que algú ho rebi, ho recolli i faci una devolució. L’efecte micròfon ha desvetllat aquest joc de possibilitats, ha propiciat un diàleg amb la bogeria i, més específicament, dins el cor de la bogeria. Ha possibilitat, en definitiva, la seva mateixa desconstrucció. Quan la intel·ligibilitat es construeix desde la invenció de categories excloents aquells a qui s’assigna aquest espai marginal només hauran d’identificar-se amb les esmentades categories per quedar fixats en una radical diferència. Existir socialment significa acceptar aquestes categories, existir significa deixar-se subjugar, atrapar i absorvir. La rebelió, la subversió del boig suposa el risc de mort, ja que hom no pot existir fora de les categories socials.
Entre els bojos i els raonables hi ha un abisme de saber, de filtres culturals i educatius. Filtres i filtres de saber s’interposen entre els uns i els altres, entre bojos i raonables. Així, desde categories, noms, constructes...es tapona l’autèntica comprensió de la realitat. Hom ha de desfer tots els discursos que ha interioritzat, ha de deseducar-se, refer el camí, recorre’l de manera inversa, de tal manera que permeti deslliurar-se dels marcs de coneixement acceptats fins al moment. Tot allò que permet llegir el món i comprendre’l és, precisament, el que deforma altres parts de la realitat. Quedar-se sense marcs de referència no és una tasca senzilla i, sovint, ni una qüestió de voluntat. Ens hem de deixar atravessar per l’experiència per arribar a comprendre el fenòmen de la bogeria. Deixar-se atravessar per l’experiència i els sentits significa acostar-se perillosament a la crisis personal i a la bogeria. Es tracta de trobar allò irracional, allò que no passa per la lògica de la raó, és a dir, “ (...) girar-se cap a l’interior de la mateixa vida, atravessant els sabers, els discursos, els jocs del llenguatge” (Salinas 1998: 26) donant oportunitat a una altra forma de saber, de coneixement que va més enllà dels sentits i l’experiència. Obrint les portes a una nova concepció del que és vida, del que és estar, relacionar-se, somiar. Fet i fet, des d’aquest marc de comprensió, s’imposa una altra definició(s) del que és educació, del que és aprendre i ensenyar.

Anna Bermejo Navajas
Asun Pié Balaguer
2008

AUDRE LORDE

HOMENATGE A AUDRE LORDE

“Leer a Audre Lorde es descubrir asombradas a la otra que todas llevamos dentro y que es fuente a la vez de dolor y de fortalecimiento” (Lorde 1984:7)

Recuperar, o més ben dit, recordar autores com Audre Lorde és el que ens permet apropiar-nos d’una història silenciada, reprimida i negada. Audre representa aquella manera de ser singular i genuïna que totes portem a dins. Una manera de ser que no es deixa dirigir ni encorsetar per misògens que s’amaguen darrera el patriarcat. De fet, Audre més que una dona enèrgica i contestatària representa una forma d’educar, de deseducar-se. D’aquesta manera voldria recuperar una educadora exemplar, que sense la pretensió de ser-ho i, precisament per aquest motiu, va convertir l’eslogan de: allò personal és polític en una realitat.

Audre, proposava una pedagogia basada en la poesia. La poesia té, segons ella, poders terapèutics. Arriba on altres llenguatges callen, podent donar compte d’aquells llocs íntims, silencis, esperances que , en definitiva suposen una presa de poder legítima. Si per a Foucault el cos era un espai d’investiment del poder; lloc de dominació, de control i d’opressió, per a Audre l’esfera emocional representava el mateix. És a dir, el contacte emocional més profund suposa, precisament, una presa de poder. Aquest contacte sentimental, té per l’autora, una connotació de salut mental. Així, en l’obra La hermana, la extranjera se’ns diu que: “ Lorde nos hace sentir que no podemos vivir nuestras vidas renunciando a la exploración de nuestros sentimientos más profundos porque eso supondría andar mutiladas y de espaldas (…)” (Lorde 1984: 8). Caminar mutilades i d’esquenes és una bona metàfora del que suposa la castració simbòlica de la heteronormativitat. Així, aquesta connexió emocional de la que parla l’autora fou una constant al llarg de la seva vida. Filla d’immigrants caribenys, Audre va nèixer a Nova York el febrer de 1932. Va crèixer a Harlem i el 1959 es va llicenciar al Hunter College, on posteriorment impartirà classes. Ha publicat, entre d’altres, The first Cities, From a Land Where Other People Live (1973), The Black Unicorn (1978), Our Dead Behind Us (1986), The Marvelous Arithmetics of Distance (1993) i The Cancer Journals (1980). Al contrari que bona part de la resta de mortals, Audre tenia por al silenci. És a dir, no tenia por a les paraules dels altres sinó al fet de callar. Negra i lesbiana, en una societat racista, preferia parlar i ser insultada al mutisme dels oprimits.

Audre parla més com a negre que com a lesbiana, malgrat que ambdues circumstàncies atrevessen el seu discurs. A través de la poesia, apel·la als seus drets, reclamant no només sobreviure sinó ser feliç. Per Audre els canvis socials neixen de l’experiència d’aquesta mateixa necessitat en l’àmbit d’allò privat i públic. L’educació social, diuen, té com a objectiu, el canvi social. Així doncs, educadores i educadors haurien d’apropiar-se d’aquesta posició de compromís. Es tracta de caminar del jo al nosaltres. Audre convida a revisar les nostres relacions amb aquests “altres” que sovint considerem estrangers.

Existeix certa crida a retornar a una part femenina desterrada, oblidada. No existeixen idees noves, només idees oblidades. Cal reconèixer-les en el nostre interior. Així doncs, hi ha una recerca de pacificació amb aquell interior que està silenciat per les estructures de poder. En altres termes, aquest reconeixement és el que té a veure amb les tecnologies del jo de Foucault i amb el que els teòrics queer considerarien un procés d’allunyament d’una identitat imposada. Bona part dels col·lectius marginats presenten aquesta part negada i silenciada que cal poder mirar de front, així com va fer la nostra autora.

Però les dones, ens diu, a pesar de tot, han sobreviscut. I amb elles, les sexualitats també han sobreviscut. Lorde representa els origens de la lluita queer però l’èmfasi i insistència sobre el traginar de les dones, sobre la seva essència, sobre la seva interioritat silenciada, caldria matisar-la i completar-la amb una qüestió: la dona ha de continuar existint? Com ens deia Wittig, un cop abolida l’esclavitud el tracte en funció del color de pell es considera una forma de discriminació, però la declaració del sexe continua circul·lant sense que hom la senti com una forma d’esclavitud.

“ La categoría de sexo es una categoría que determina la esclavitud de las mujeres, y actúa de forma muy precisa por medio de una operación de reducción, como en el caso de los esclavos negros, tomando una parte por el todo, una parte (el color, el sexo) por la cual tiene que pasar todo un grupo humano como a través de un filtro. Hay que señalar que en lo referente al estado civil, tanto el color como la raza deben ser ‘declarados’. Sin embargo, gracias a la abolición de la esclavitud, la ‘declaración’ del ‘color’ se considera ahora una discriminación. Pero esto no ocurre en el caso de la ‘declaración’ del ‘sexo’, algo que ni siquiera las mujeres han pensado en abolir. Yo me digo: ¿a qué esperamos?” (Wittig 2001 citada per Sáez 2004: 101-102)

Recollir la posició de resistència de Lorde, amb els supòsits queer actuals, representa un joc de possibilitats educatives que no podem continuar ignorant. Extremar posicions, radikalitzar discursos i prendre consciència de l’entramat de poders és el que, en definitiva, permet desterritorialitzar les sexualitats i les particularitats.

Asun Pié

Cooperativa Aixec: un plantejament performatiu de l'educació social

COOPERATIVA AIXEC: SERVEI PERFORMATIU DIRIGIT A PERSONES AMB MALALTIA MENTAL

La Cooperativa Aixec és una entitat sense ànim de lucre que neix de la iniciativa de professionals del camp social (educadors/es socials, psicòlegs i pedagogs). Està dirigida a persones amb malaltia mental que particularment desitgen millorar el seu vincle social i qualitat de vida. Tenim un tarannà sensible a la subversió, amb certa apropiació de l’etiqueta de malalt mental. Des d’aquí la definició ja no la fan els experts, ni es publica en manuals de diagnòstic sinó que la fem les mateixes persones: Somiem desperts, som equilibristes, caminem sobre la corda fluixa, tenim una manera pròpia de definir-nos, som singulars, no volem imposicions, tenim la capacitat de veure la realitat d’un altre color, volem ser escoltats, acariciem l’abisme, així som nosaltres, potser…igual que tu. Allí “Quién oye los gritos de los ojos de los locos? Yo los oigo desde aquí, desde mi cama psiquiátrica, me estremece la piel la canción del psicótico, los tímpanos, el vientre (…)” (Cristina Martín).
La Cooperativa Aixec inicia la seva activitat amb l’ànim d’oferir una pedagogia diferent: potser contestària, rebel, sincera, performativa però de ben segur molt crítica amb plantejaments tradicionals que tendeixen a psiquiatritzar i fixar categories de l’alteritat que no ajuden a les persones. Ens allunyem dels plantejaments burocratitzadors i de l’excés d’intencions de pedagogitzar a l’altre. Entenem que cal recuperar un quefer educatiu basat en l’acompanyament i la ruptura de les distàncies entre educador-educand. Ens allunyem també de la institucionalització i rigidesa professional. La Cooperativa va nèixer amb la intenció de crear una manera diferent de fer educació. La nostra tasca, avui per avui, és construir aquesta manera particular d’entendre l’educació que pensem pot aportar a les persones un nou lloc privilegiat. En síntesi, un sentiment de pertinença que es construeix des de les relacions horitzontals obertes a la transformació mútua.

Si vols més informació de la Cooperativa Aixec consulta el seu blog:

http://www.aixec.blogspot.com

Los hijos de Zotikos: una antropología de la educación social

El rechazo institucionalizado de la diferencia es una necesidad básica para una economía del beneficio que necesita de la existencia de un excedente de personas marginales (Lorde 1984:122)

Jordi Planella, en esta obra, nos invita a hacer una revisión profunda de los fundamentos y las bases de la Pedagogía Social, a partir de un corte, de una proposición indecente -entendiendo la indecencia como una mirada crítica a las buenas costumbres, las buenas prácticas, incómoda y poco confortable-, recuperando, ya desde el inicio, conceptos que han sido silenciados por los discursos más académicos. Me refiero, entre otros, a cuestiones como: la redención, la martirización, la marginalidad y el genocidio. Se trata de elementos que nos acercan a la condición humana, su esencia, su historia, y es precisamente por este motivo por el que ocupan un lugar primordial en cualquier discurso que se pretenda alternativo. Introducir esta obra con el despertar de las acciones de Zotikos ya supone, por sí mismo, un movimiento diferente. Zotikos, nos dice Planella, es un punto y aparte en la concepción y el trato de las alteridades. Se trata precisamente de eso, de alteridad: cómo se construyen, cómo se tratan, cómo se excluyen, se incluyen, se aman, se violentan...La Pedagogía Social, y con ella la educación social, intenta entender esta dinámica. Hablar de Zotikos es invitarnos a reecontrar aquella posición educativa implicada, políticamente incorrecta, vinculada y, en definitiva, expuesta a la crítica y el exilio profesional.

Asun Pié

Si quieres más información visita el blog del autor de la obra comentada en http://educadores.blogia.com

De l'allure de l'adolescència

De l’allure de l’adolescència
Montse Pastor i Asun Pie
Revista Catalana de Pedagogia, volum 4

L’adolescència ha estat motiu de preocupació per un gruix considerable de la societat. Una preocupació, creixent, que circul•la paral•lela a la problematització i psiquiatrització de determinats comportaments. En aquests últims anys, algunes conductes s’han extremat, han anat augmentant tot tipus de diagnòstics dirigits als adolescents, i amb aquests, els recursos especialitzats han trobat el seu lloc. En el text es posa en qüestió la mirada psiquiatritzant que amb massa freqüència es dispensa a l’adolescència.

De la teoria queer i les altres maneres de pensar l'educació

De la teoria queer i les altres maneres de pensar l’educació
Asun Pie


En aquest article es presenta una aproximació a les identitats sexuals estranyes, a la construcció de les normativitats sexuals, es re-escriuen altres narracions, es recuperen algunes maneres de llegir la realitat, l’educació,la marginalitat, l'alteritat i, amb elles, s’obre la possibilitat per una educació social particular. Aquesta proposta per bé que pot ser considerada com un pensament naïf, intenta centrar-se en noves epistemologies i col•laborar en la desestabilització de determinades construccions binàries.
Denunciar una història, recuperar-ne d’altres, centrar la qüestió queer i iniciar un trànsit vers una concepció pedagògica itinerant forma part d’algunes pretensions que impulsen aquest text. Part d’aquest discurs toca alguns dels tabús més extesos en la civilització occidental. Així cal poder desarticular alguns conceptes per incorporar noves possibilitats de funcionament. La modernitat ha tocat el seu sostre, s’han negat aquelles velles fórmules de pensament, s’han fet evidents les seves limitacions però el projecte postmodern encara està en vies de construcció. Dir alguna cosa sobre aquest projecte postmodern és potser una tasca agosarada però indispensable per a seguir avançant en aquest camí borrós però ple de possibilitats.

El placer de aprender: la satisfacción en los entornos virtuales de formación

El placer de aprender: la satisfacción en los entornos virtuales de formación
Oscar Martínez i Asun Pie
Que trobaràs dins Bach, E i Forés, A (Coord) e-mociones: comunicar y educar a través de la red

La mayoría de discursos tecnificados se han olvidado de la dimensión social y emocional, y es por eso que consideramos fundamental incorporar en ellos una parte humanística, podríamos decir vinculada a la emoción. Se trata de un discurso centrado en las implicaciones emocionales inmersas en el aprendizaje virtual. En nuestro caso concreto vamos a centrarnos en una cuestión eminentemente subjetiva, como lo es la propia naturaleza de las emociones y, particularmente, la emoción de la satisfacción en la virtualidad. Algunas cuestiones como pueden ser: ¿qué variables determinan la satisfacción en un proceso de aprendizaje?, ¿cómo se da la satisfacción en la virtualidad? ¿es satisfactoria la formación virtual? Son interrogantes que nos han empujado a desmenuzar los límites y posibilidades de la satisfacción virtual, con el objetivo de proponer algunos elementos de comprensión.

En relación a esta temática consulta la siguiente dirección:
http://emocions.wordpress.com