Same, same but different

Wednesday, February 22, 2006

DONA, COSSOS I DISKAPACITATS



“Il faudra certainment encore de longues années avant qu’une personne handicapée (...) parvienne à afirmer étre fière de son état” (www.vie-independante.org/nous.asp).

“Le handicap n’est pas un ‘acte de bravoure’, ni une ‘preuve de courage’ face à l’adversité…Le handicap est un art. C’est une ingénieuse façon de vivre” (Neil Marcus 1993).


“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel (…)”
(Maria Mercè Marçal)


La mirada d'aquest comentari neix i abraça el concepte de dissidència que Jordi Planella aporta en la seva darrera obra, i intenta situar-se en l’epistemologia implicativa que va motivar la seva oferta de llegir Dis-K@pacitat enlloc de discapacitat. Altrament, Allué ja ens va proposar un gir semàntic passant de la discapacitat a la disCapacitat. Ambdós autors proporcionen una visió radicalment diferent al que sovint ens ha aportat la història de tractament de les persones amb discapacitat. Després de recopilar i rellegir alguns clàssics han pogut assentar les bases d’un nou gènere de concepció de la discapacitat oferint a la pràctica professional els fonaments d’un tipus de treball necessàriament dissident.

En aquesta direcció, Jordi Planella realitza un recorregut sobre les vicissituds d’una història de tractament de les persones discapacitades amb un aprofundiment intencionat sobre la monstració d’aquest col·lectiu; elabora una primera proposta de teories vinculades a certa mirada dissident, i finalment apunta cap a l’acompanyament social i educatiu de les Persones. La seva mirada antropològica fuig dels habituals referents sanitaris, dibuixa un perfil professional coherent amb aquesta lògica deconstructiva i en, definitiva, obre un altre camp de comprensió sobre les persones més que no pas sobre les seves discapacitats.

“Mentre l’altre, el subjecte amb discapacitat, es trobi en situació d’opressió, caldrà que exercim la dissidència com a eina i mètode per alliberar-lo. (...) Alliberar als subjectes dels llaços que els oprimeixen ha de formar part de les utopies que dibuixem, encara que sigui per no caure en l’error de confondre l’educació amb l’educastració”.


Per altra banda, Allué fa una clara proposta comprensiva vinculada al feminisme de la diferència que s’estén, en aquest cas, a totes les persones. Construeix unes bases teòriques a partir d’observacions de funcionament de l’entorn de les persones vàlides. L’objecte d’estudi no és la discapacitat sinó les relacions i posicions que el vàlid estableix amb aquesta discapacitat aliena. Es capgiren en aquesta obra les clàssiques relacions de poder entre vàlids i invàlids, bo i construint en definitiva una mirada dissident i alternativa.

“(...) es más fácil creer en la incapacidad del paciente que en el prejuicio del válido”.

Aquesta reflexió bibliogràfica pretén conjugar les aportacions d’ambdós autors i des d’una mirada tímida narrar una història de persones amb discapacitat subjectiva, i subjecta a la història de les dones. Pretén oferir una mirada femenina sobre la discapacitat i, en aquest sentit, aproximar-se a una realitat corporal que s’imposa i determina la mirada de l’Altre.

El feminisme ha elaborat una teoria del cos a partir de les reflexions d’aquest com a objecte de repressió, d’escàndol, d’explotació així com a partir dels mites d’impuresa de la dona. És aquest enfocament feminista el que permet oferir una nova mirada a la corporeització de les persones amb discapacitat. Tot parafrasejant Jordi Planella podem dir que si la visió cultural de les persones amb discapacitat és d’una determinada manera, els seus cossos es construiran seguint aquests mateixos patrons.

En conseqüència, tractaré de fer una mirada feminista i femenina d’aquesta visió cultural, és a dir, elaborar una proposta que s’acosti a un feminisme dissident, amb la intenció d’evidenciar els trets fonamentals que constitueixen la construcció d’aquests cossos castrats; marcats per una falta, un menys. Amb altres paraules: definits per allò que els hi manca. És justament per aquesta definició del que no són, que als atributs diferencials de les dones i les persones amb discapacitat se’ls hi ha imposat una ocultació permanent. Una ocultació propera a la necessitat de continuar assenyalant, precisament, la seva condició de desigualtat i diferència en relació a l’estàndard home-heterosexual. Per aquest motiu, “la presión es constante a fin de que configuremos una imagen cuya funcionalidad es idéntica a la de una pata de palo o un garfio”. Contemplar la possibilitat d’exhibir els atributs diferencials, fent visible l’excusa de l’estigma és el que, en definitiva, permet apropiar-se dels cossos. La persona amb discapacitat s’ha de tapar un monyó per no incomodar la mirada del vàlid, de la mateixa manera que la dona s’ha de tapar els pits per no violentar la mirada castrant masculina.

Es constata, per tant, la necessitat d’exercir pràctiques dissidents en el quotidià, denunciant aquells hàbits interioritzats com a normals, prototips d’un estàndard universal que, fins avui, ha condicionat la vida d’aquells que no responem a aquest patró. Aquí cal recordar les paraules de Simone de Beauvoir que daten de l’any 1949: “La mujer se determina y diferencia con relación al hombre, y no éste con relación a ella; ésta es lo inesencial frente a lo esencial. Él es el Sujeto, él es lo Absoluto: ella es el Otro”. És en aquest sentit, que s’ha definit a la dona per una falta, considerada una discapacitada per naturalesa en tant no posseeix un cos d’home. La dona té un cos que no es correspon amb l’universal, amb la norma, ja que no és exactament idèntic al de l’home. Qualsevol dona és un home mancat, un ésser accidental o incomplert, en definitiva, una discapacitada.

Fer-ho tot sense fer res


EL COM DE LA TASCA EDUCATIVA EN LA PSICOSI

“En l’ordre natural, com que tots els homes són iguals, llur vocació comuna és la condició de l’home (…)”
Jean-Jaques Rousseau

Educació social i psicosis, un binomi impossible?


Una de les funcions principals de l’educador social és possibilitar l’articulació dels subjectes en la xarxa comunitària, per tal d’incorporar-los a la societat. “Mobilitzar tot el necessari perquè el subjecte entri en el món i es sostingui en ell (...)” El drama de l’educació en les psicosis es basa en què aquestes prèvies dificulten la concepció de la tasca educativa, doncs la desconnexió d’allò social és característica patognòmica del trastorn. Com poder pensar l’ingrés en la comunitat d’un subjecte que donades les característiques de la seva estructura psicopatològica mostra autèntics impediments per ingressar-hi? La manca d’estructura subjectiva el permet ingressar? Atenent a aquesta paradoxa, quin és el lloc de la pedagogia en les psicosis? La pedagogia pren una dimensió i particularitat rellevant que si més no resignifica les clàssiques definicions que s’han fet de l’acte educatiu.

Partint d’aquesta paradoxa i per tal de respondre sobre la idoneïtat de l’educació en les psicosis, es reformula l’acte educatiu en funció de les seves característiques essencials. L’educació social, pot conservar la seva intenció d’incorporar al món a les persones amb psicosi? O pren una altra dimensió que depassa aquests objectius d’inserció, de resocialització?

Tal i com Pérez de Lara ens recordava, la voluntat d’inclusió no és en última instància una passió per reduir a l’altre? Per incloure s’han d’excloure les parts que la comunitat no pot o no vol acollir. “(...) Pasión por reducir al otro a lo mismo: mecanismo de inclusión que excluye en el más profundo interior de lo mismo, al otro, lo otro de cada UNO.” Passió de l’educació: reduir a tots els educands a un, l’educand. Paradoxa indissociablement unida als processos educatius de persones amb “necessitats especials”?
Segons Pérez de Lara, si els processos educatius han tingut sempre un sentit integrador basat en la recuperació de la “resta humana”, de la “resta sana”, del que queda d’educable, allò comú, allò no diferencial, llavors l’educació no queda reduïda a la negació de la singularitat, al rebuig d’allò diferent?
És possible la incorporació a la comunitat des de la desconnexió d’allò real, d’allò comú i compartit? Quina és la resignificació que ha de prendre la pedagogia, i quins són els límits d’aprenentatge social de les persones amb psicosi, són qüestions que ens donaran alguna resposta sobre el binomi educació social i psicosi.

Al respecte, algunes respostes es troben en el desenvolupament de la resta de l'article. Potser alguna d'aquestes respostes té relació amb una posició performativa de l'educació però també alguna qüestió de l'ordre de la fuga de les identitats malaltes està en joc. De totes maneres, aquest enfoc radical encara forma part de les meves consideracions i estudis actuals. Per aquest motiu a l'article trobaràs respostes orientades cap a una altra direcció.

Si vols consultar aquest text el trobaràs en el nº 26 de la Revista d'Educació Social de la EUTSES (Universitat Pere Tarrés).
http://www.peretarres.org/revistaeducaciosocial

Friday, February 17, 2006

Acompanyament educatiu de persones amb malaltia mental




En el número 2 de la Revista Catalana de Pedagogia, trobareu un dels textos que concreta maneres educatives de treballar en l'àmbit de salut mental. Experiència i rodatge han configurat aquesta petita proposta que, si més no, intenta ser pragmàtica, vinculada a la pràctica i força operativa. Xavier Alvarez i Asun Pié us conviden, en aquest text, a aturar-vos en les consideracions que teniu dels joves amb psicopatologia (tan sovint "rebotats", expulsats, negats i insultats per un sistema social que crea malestar i, després, dissenya recursos sanitaris per a tractar-los)

“Detrás de cada enfermedad, en efecto, está la presencia de un sujeto humano que estructura su enfermedad y hace de ella un elemento de su biografía. Hay que acercarse al hombre, por lo tanto, de una manera global, que no le mutile en su experiencia concreta, que no elimine u olvide el sector de la subjectividad. En otras palabras, hay que considerarlo y tratarlo como persona”

Angelo Brusco (1999:19)

Una altra mirada

Aquest blog és una recopilació sintètica d'una serie de miratges pedagògics. Re-escriure altres escritures ha estat, fins avui, una tasca agosarada i apassionant. Es tracta de recuperar algunes maneres de llegir la realitat, l'educació, la marginació, l'altredat i, amb elles, proposar tot un conjunt d'educacions socials. Així, les propostes controvertides i, en ocasions, contraculturals formen part d'un caminar educatiu que voldria compartir. Si l'educació social neix i es desenvolupa amb els col·lectius marginals, no és de rigor fonamentar la pràctica professional des d'una lluita dissident d'aquest mateixos col·lectius? Fins avui, bona part del cos teòric de l'educació social no considera, seriosament, la cultura dels exclosos: les eines de supervivència, les singularitats, les lluites polítiques i apolítiques....o, en tot cas, aquesta literatura pedagògica ha estat desterrada i ignorada massa sovint. Recuperar-la és un compromís. Oblidar els sabers imposats per uns suposats experts que, en el seu dia, es van erigir com a teòrics. Re-escriure la teoria des de les mateixes bases, des dels marges del sistema, des dels insults, oblits, omisions i desconsideracions és un intent que poc té a veure amb les correccions. Té a veure amb assumir una posició de certa perillositat professional, de retòrica i de submissió a l'incoformisme. Poc moderat, més aviat radical, aquest punt de vista és fruit d'una convicció arrelada: cal certa radicalitat per oblidar vells postulats; cal des-educar-se i escoltar un interior silenciat; cal mirar a aquests Altres reconeixent la pròpia estranyesa. Estranya estrangeria com ens diria Simone Sausse. Cal, en definitiva, certa deconstrucció personal.