PENSANT UNA ANTIPEDAGOGIA

Si arribem a la conclusió que la pedagogia i, amb ella, l’educació social està excessivament impregnada d’intencions de rehabilitació, teràpia, inclusió, normalització... totes elles pretensions que parteixen d’un ideal del que és desitjable i, per tant, d’una construcció dicotòmica del món, convindrem en afirmar que aquelles no són intencions que connectin amb els veritables objectius de la professió atès que no fan, sinó, incrementar les mateixes sinèrgies d’exclusió contra les que diu lluitar. Això és, més o menys, el que succeeix sovint en el camp de la diversitat funcional i la salut mental. Hi ha cossos i ments que funcionen d’una manera diferent i, massa sovint, l’educació intenta convertir-los en acceptables, domar-los o rehabilitar-los. Aquest procés d’assumpció d’acceptabilitat es vesteix de pretensions i justificacions tècniques que intenten amagar el veritable assumpte de la qüestió que és: la impossibilitat que allò social accepti algunes diferències corporals, mentals...És justament aquesta negació de l’especificitat d’alguns cossos, aquesta exclusió de la seva singularitat des de bona part de les teories, mètodes i discursos de l’educació el que porta a preguntar-me si no cal, justament, deixar d’intentar educar, si aquest educar el seguim entenent com fa dos segles, és a dir, des d’una concepció fonamentalment escolarista. En clau postmoderna aquest educar ha de ser quelcom radicalment diferent al que portem fent fins ara. I, òbviament, els cossos i ments diferents també han de tenir un lloc i una definició totalment diferent dins un registre postmodern. Però abans potser cal, precisament, polititzar la pròpia diferència, aliar-nos amb ella, apropiar-nos d’ella i l’educació coaliar-se en aquest procés de politització de les pròpies diferències. Des d’aquí, l’educació ja no normalitza, ni imposa, ni defineix, ni tolera sinó que més aviat subverteix, provoca, reivindica, qüestiona, pregunta. Seria possible iniciar un procés de revolta dins el mateix cor de l’educació social? Seria possible pensar les diferències en clau política tal i com ho va fer el feminisme en el seu moment? Seria possible qüestionar la naturalització dels problemes que avui atén l’educació social? I pensar-se, la mateixa professió, en clau militant, comunitària i dissident? Possiblement no estic dient res nou atès que la pedagogia crítica ha estat molt productiva en qüestions dissidents. Tot plegat, però, es fa difícil pensar des d’una educació moderna com la que encara avui ens acompanya. Voldria, per tant, apuntar cap a la possibilitat d’una educació postmoderna que avui per avui només puc pensar com una espècie d'antipedagogia. Així doncs, de la mateixa manera que als anys seixanta alguns psiquiatres es van separar dels discursos dominants i van iniciar un procés de reinvenció de la mateixa psiquiatria, avui convido als educadors a iniciar un procés que ens permeti desconstruir la mateixa pedagogia, repensar-la i, en darrer terme reinventar-la. Ja tenim alguns discursos que acoten aquesta noció d’antipedagogia. Pedro García Olivo ens ho explica i conceptualitza a partir d’una sèrie de punts que voldria recuperar i ampliar. Alguns d’ells són els següents:

Es nega la idea d’un confinament educatiu. En matèria d’escola, totes les corrents pedagògiques parteixen d’aquest tancament. Segons l’autor, es tanca per domar el caràcter, no per educar. Aquest és el model occidental d’educació el qual està colonitzant altres territoris. En realitat, la majoria de joves s’autoeduquen però l’escola continua pensant-se des de la centralitat dels docents. Negar la idea d’un confinament educatiu significa obrir l’educació a la mateixa vida. És a dir desinstitucionalitzar-la per pensar-la dins el registre de la mateixa vida. Això, d’entrada, posa en fals bona part dels recursos i institucions que tenim en l’educació social i suposa pensar la mateixa educació i professió en uns termes que encara estan per definir. Malgrat tot, algunes sinèrgies burocràtiques empenyen a la professió, precisament, cap a la direcció oposada. És a dir, cap a la protocolització dels serveis, la qual cosa acaba portant a l’excés de control sobre les persones, l’aïllament i l’estigmatització. El sistema que hem anat construint fa difícil inventar recursos que permetin l’esdeveniment, que apostin per les possibilitats de l’atzar, que permetin entrar i sortir, anar i venir en tota llibertat, en definitiva, descolonitzar la vida de les persones.

Es nega la figura de l’educador. Des d’aquí l’educador s’entén com un dissenyador de personalitats, no es pot deixar de fabricar a l’altre. La qüestió central en aquest punt és que els adults no estan per sobre dels infants o joves, o els educadors no estan per sobre les persones amb diversitat funcional o, en altres termes, el saber tècnic dels educadors no està per sobre el saber de l’experiència de les persones. En realitat, el supòsit que hi ha darrera la negació de l’educador parteix de la idea que l’educador és una figura elitista coneixedora del tipus d’home que s’ha fabricar. La base i l’extrem d’aquest plantejament és l’estalinisme i el nazisme. Darrera d’aquest plantejament hi ha la idea que els educadors són els il·luminats que corregeixen el caràcter dels que són moralment incorrectes o defectuosos. Al respecte no és impertinent preguntar-se quina quantitat d’aquest il·luminisme es manté en la pedagogia actual, especialment en l’educació social més estesa fins el dia d’avui.

I possiblement, si continuem reflexionant, arribarem a la convicció que l'antipedagogia no ens conduirà a l’eliminació de la pedagogia sinó a la seva reinvenció i, en conseqüència, a un tipus de praxis professional basada en una altra concepció del que és educar potser amb menys tics i obsessions per a la correcció i eliminació de les diferències.