Same, same but different

Wednesday, April 13, 2011

La negació del simbòlic de la Marta

La Marta va néixer en el sí d'una bona família catalana. Els seus pares la van rebre amb alegria i desig, un entusiasme que no va superar el seu primer diagnòstic: síndrome de Down. A partir d'aquell moment la Marta ja no fou mai més la Marta, a partir d'aquell moment es tractava de la Marta síndrome de Down. Un afegitó que l'acompanyarà la resta de la seva vida, que condicionarà totes les seves relacions, totes les seves aspiracions, anhels, desitjos, esperances. En definitiva, es tracta d'un tret de la seva personalitat que s'imposarà per sobre la resta, determinant tota la seva existència. Els pares van quedar capturats per aquest instant que representa el diagnòstic. Submergits en un xoc traumàtic, d'una intensitat tan elevada que provocava en ells un efecte anestèsic. Una impossibilitat de pensar, de pensar-se a sí mateixos i de pensar a la seva filla. El xoc traumàtic apareix quan s'ha de fer front a quelcom que depassa l'enteniment, provoca una destrucció d'una part de la psique. El traumatisme engendra en el sí del psiquisme una fractura oberta que reclama a crits, sense parar però sempre en va, ser tancada. Una fractura que porta un nom: Marta. Una cicatriu perpètua que amb la seva presència sempre recordarà el dolor inicial. La Marta enviarà als seus pares una imatge deformada, com un mirall trencat, una imatge dolorosa per a ells. Aquesta nena és lluny, molt lluny, de la nena que esperaven. Lluny de l'infant ideal que havia de realitzar tots els desitjos secrets dels pares. Com fer el lligam entre aquesta imatge ideal i la realitat del nadó abismal, marcat per un diagnòstic? Els pares viuran el dol de la filla imaginaria. La distància entre aquesta nena imaginaria i la Marta es constitueix com un treball de dol necessari perquè la Marta pugui tenir un lloc a la família, un lloc reservat per a ell. El caràcter de la discapacitat va trencar el fil de les identificacions necessàries. Els pares de la Marta no van poder retrobar-se en ella o més ben dit van patir una identificació massiva. La Marta, per la seva "incompletud", és percebuda pels seus pares com un tros d'ells mateixos. Els llaços els encadenen a un destí indissociable. La Marta està condemnada a aquesta relació depenent, sobreprotectora, castrant. Del seu naixement només han passat 30 dies i ja no és només la Marta, és la Marta síndrome de Down. Com podrà aquesta nena construir-se un lloc dins la família? Com podrà pensar-se a sí mateixa si els seus pares s'horroritzen al mirar-la? Com es sentirà al veure la mirada ferida dels seus progenitors? Què pensarà la Marta de si mateixa si el seu naixement és un error, una tragèdia? Van passant els anys i la Marta va creixent, va fent els seus progressos, més lentament que els seus companys però va assolint etapes. Comença a caminar molt tard i quan ho fa no deixen que caigui i aprengui a aixecar-se sola. Comença a parlar més tard que el seu germà (aquell que no té res a reparar) i quan ho fa els pares s'anticipen a la seva demanda. En els seus primers contactes amb el món ella troba una mirada que li significa la seva diferència. Què pot fer la Marta amb aquesta mirada estigmatitzant que inaugura la seva vida? De la mateixa manera que la Marta un bon dia va començar a caminar i no va poder aprendre a caure i a aixecar-se sola, al llarg de la seva vida intentarà aprendre coses noves, arriscar-se a un pas nou, que veurà obturat per la suposada incapacitat que se li atorgarà. I així...va créixer en un entorn de cotó fluix... "(...) Al cromosoma que et sobre li ensenyarem a viure feliç de ser qui és" (Jornades Internacionals sobre la Síndrome de Down del 13 de novembre de 2009 de Barcelona)