Same, same but different

Monday, December 04, 2006

Los hijos de Zotikos: una antropología de la educación social


El rechazo institucionalizado de la diferencia es una necesidad básica para una economía del beneficio que necesita de la existencia de un excedente de personas marginales (Lorde 1984:122)

Jordi Planella, en esta obra, nos invita a hacer una revisión profunda de los fundamentos y las bases de la Pedagogía Social, a partir de un corte, de una proposición indecente -entendiendo la indecencia como una mirada crítica a las buenas costumbres, las buenas prácticas, incómoda y poco confortable-, recuperando, ya desde el inicio, conceptos que han sido silenciados por los discursos más académicos. Me refiero, entre otros, a cuestiones como: la redención, la martirización, la marginalidad y el genocidio. Se trata de elementos que nos acercan a la condición humana, su esencia, su historia, y es precisamente por este motivo por el que ocupan un lugar primordial en cualquier discurso que se pretenda alternativo. Introducir esta obra con el despertar de las acciones de Zotikos ya supone, por sí mismo, un movimiento diferente. Zotikos, nos dice Planella, es un punto y aparte en la concepción y el trato de las alteridades. Se trata precisamente de eso, de alteridad: cómo se construyen, cómo se tratan, cómo se excluyen, se incluyen, se aman, se violentan...La Pedagogía Social, y con ella la educación social, intenta entender esta dinámica. Hablar de Zotikos es invitarnos a reecontrar aquella posición educativa implicada, políticamente incorrecta, vinculada y, en definitiva, expuesta a la crítica y el exilio profesional.

Asun Pié

Si quieres más información visita el blog del autor de la obra comentada en http://educadores.blogia.com

Wednesday, November 08, 2006

De l'allure de l'adolescència


De l’allure de l’adolescència
Montse Pastor i Asun Pie
Revista Catalana de Pedagogia, volum 4

L’adolescència ha estat motiu de preocupació per un gruix considerable de la societat. Una preocupació, creixent, que circul•la paral•lela a la problematització i psiquiatrització de determinats comportaments. En aquests últims anys, algunes conductes s’han extremat, han anat augmentant tot tipus de diagnòstics dirigits als adolescents, i amb aquests, els recursos especialitzats han trobat el seu lloc. En el text es posa en qüestió la mirada psiquiatritzant que amb massa freqüència es dispensa a l’adolescència.

De la teoria queer i les altres maneres de pensar l'educació

De la teoria queer i les altres maneres de pensar l’educació
Asun Pie


En aquest article es presenta una aproximació a les identitats sexuals estranyes, a la construcció de les normativitats sexuals, es re-escriuen altres narracions, es recuperen algunes maneres de llegir la realitat, l’educació,la marginalitat, l'alteritat i, amb elles, s’obre la possibilitat per una educació social particular. Aquesta proposta per bé que pot ser considerada com un pensament naïf, intenta centrar-se en noves epistemologies i col•laborar en la desestabilització de determinades construccions binàries.
Denunciar una història, recuperar-ne d’altres, centrar la qüestió queer i iniciar un trànsit vers una concepció pedagògica itinerant forma part d’algunes pretensions que impulsen aquest text. Part d’aquest discurs toca alguns dels tabús més extesos en la civilització occidental. Així cal poder desarticular alguns conceptes per incorporar noves possibilitats de funcionament. La modernitat ha tocat el seu sostre, s’han negat aquelles velles fórmules de pensament, s’han fet evidents les seves limitacions però el projecte postmodern encara està en vies de construcció. Dir alguna cosa sobre aquest projecte postmodern és potser una tasca agosarada però indispensable per a seguir avançant en aquest camí borrós però ple de possibilitats.

El placer de aprender: la satisfacción en los entornos virtuales de formación



El placer de aprender: la satisfacción en los entornos virtuales de formación
Oscar Martínez i Asun Pie
Que trobaràs dins Bach, E i Forés, A (Coord) e-mociones: comunicar y educar a través de la red

La mayoría de discursos tecnificados se han olvidado de la dimensión social y emocional, y es por eso que consideramos fundamental incorporar en ellos una parte humanística, podríamos decir vinculada a la emoción. Se trata de un discurso centrado en las implicaciones emocionales inmersas en el aprendizaje virtual. En nuestro caso concreto vamos a centrarnos en una cuestión eminentemente subjetiva, como lo es la propia naturaleza de las emociones y, particularmente, la emoción de la satisfacción en la virtualidad. Algunas cuestiones como pueden ser: ¿qué variables determinan la satisfacción en un proceso de aprendizaje?, ¿cómo se da la satisfacción en la virtualidad? ¿es satisfactoria la formación virtual? Son interrogantes que nos han empujado a desmenuzar los límites y posibilidades de la satisfacción virtual, con el objetivo de proponer algunos elementos de comprensión.

En relación a esta temática consulta la siguiente dirección:
http://emocions.wordpress.com

Wednesday, October 11, 2006

Pedagoqueer: resistencias y subversiones educativas

Technology and queer pedagogy: educative resistance and subversions
Jordi Planella; Asun Pie y Eva P.Gil-Rodríguez


Resumen Abstract

En este artículo planteamos una lectura de las formas educativas desde la teoría queer. Partimos de la introducción de la teoría queer en las ciencias sociales y como desde ellas ha influenciado a la pedagogía. Proponemos un uso y una mirada de lo queer, más allá de lo estrictamente sexual, para adentrarnos de lleno en la crítica de la anormalidad como forma de construcción y remisión.
In this article we raised a reading of the educative forms from the queer theory. We left from the introduction of the queer theory in social sciences and as from them it has influenced to pedagogy. We propose a use and a glance of queer, beyond the strictly sexual thing, to enter itself completely in the critic of the abnormality as form of construction and remission.
Palabras clave: teoría queer, pedagogía queer, normalidad, subjetividad
Keywords: Queer Theory, Queer Pedagogy, Normality, Subjectivity

Wednesday, June 14, 2006

La Pedagogía Social en la sociedad de la información


Ja teniu a les llibreries l'obra titulada "La pedagogía social en la sociedad de la información". Es tracta d'un llibre que neix de la convicció d'haver d'actualitzar i re-definir alguns conceptes pedagògics. Coordinat per Jordi Planella i Jesús Vilar aquí teniu la sinòpsis del llibre i el seu índex.

Sinopsis:

La pedagogía social en la sociedad de la información es un libro que se propone revisar algunas de las condiciones que configuran las prácticas socioeducativas en el siglo XXI.
La pedagogía social, a lo largo de una trayectoria histórica ha navegado por diferentes océanos temáticos y ha anclado su saber en distintos puertos que le han permitido construirse como saber y disciplina.
Su posición a la par entre teoría y práctica, sirve para ofrecer una mirada crítica y reivindicativa a una pedagogía social que necesita clarificar algunos puntos importantes de sus propias definiciones (o indefiniciones) en una perspectiva de futuro. Así compartimos que, por ahora, la pedagogía social es una disciplina académica que tiene por objeto a la educación social.

Se pretende que el libro sirva a profesores de universidad, estudiantes de pedagogía, psicopedagogía y educación social, profesionales de la educación social, etc. para repensar algunos de los elementos clave. Sirva el texto que el lector tiene en sus manos para volver a pensar la pedagogía, la educación social del individuo en la comunidad, a la luz de este mundo complejo (definido como sociedad de la información, como sociedad red o sociedad del aprendizaje) que sigue necesitando Teorías, Modelos y Profesionales que Investiguen, Piensen y Trabajen por una comunidad que acoja abiertamente a todos sus ciudadanos.

Índice

Presentación

Capítulo I. La reorganización conceptual del campo de conocimiento de la Pedagogía Social
Juan Sáez Carreras

1. La universidad y la formación de profesionales. Pensando en la Pedagogía Social y en la Educación Social
2. La Pedagogía Social como comunidad disciplinar
2.1. Aclaraciones introductorias sobre las disciplinas
2.2. La Pedagogía Social como comunidad disciplinar: algunas matizaciones previas
3. La Pedagogía Social como campo de conocimiento teórico. El campo pedagógico como campo teórico
3.1. La teoría de los campos intelectuales de Bourdieu: actividades profesionales orientadas a la teoría y orientadas a la práctica. Su incidencia en la Pedagogía Social y en la Educación Social
3.2. La Pedagogía Social como campo de conocimiento teórico: matriz y código disciplinar
4. La Educación Social como profesión, práctica educativa y titulación: clarificación conceptual y terminológica
4.1. La relación entre académicos y prácticos: la Educación Social como campo de actividad profesional
4.2. La Pedagogía Social trata de dar razón de ser de una práctica que remite a una profesión y ésta a una titulación: la Educación Social
5. De la profesión (Educación Social) al campo de conocimiento teórico (Pedagogía Social)
5.1. La reconstrucción de la Pedagogía Social: convocando a la profesión
5.2. Dos conceptos relacionados y articuladores: profesión y profesionalización
6. Un modelo teórico para el estudio de la profesionalización de la Educación Social en España: criterios y sugerencias
6.1. Un criterio organizador: la identificación de actores clave
6.2. Las virtualidades de un modelo teórico para explorar la profesionalización de la Educación Social en España
6.3. Para explorar la profesión y su desarrollo: los recursos que aportan los actores a la profesionalización de la Educación Social en España
Resumen

Capítulo II. Historias de la pedagogía social
Jordi Planella Ribera

1. Notas de historiografía en pedagogía social
1.1. Hacia una historiografía de la educación social
2. La pedagogía social como redención
2.1. Mitologías y terminologías en los márgenes
2.2. La construcción social de las necesidades
2.3. El cuerpo en la pedagogía social
2.4. Pedagogía del bucle: variaciones sobre un mismo tema
2.5. Pedagogía y “asistidos sociales”
2.6. Pedagogía de la exclusión: excluir para incluir
2.7. La cuestión “psi” en la praxis de la pedagogía social
2.8. Redimir, curar y reeducar
3. Cosmovisiones de la educación social
3.1. Las pedagogías autoritarias
3.2. La pedagogía Activa
3.3. Los educandos se organizan y toman la palabra
3.4. Escultismo y reeducación
3.5. La cuestión del síntoma en la pedagogía social
3.6. Cuando la pedagogía se escribe con la letra
3.7. Lo institucional como elemento terapéutico y educativo
3.8. El movimiento de antipsiquiatría
3.9. La Comunidad Terapéutica
4. La historia y la pedagogía social

Capítulo III. La pedagogía social instituida
Assumpció Pié Balaguer

1. Aproximación epistemológica a las instituciones
2. La función simbólica de la institución
3. Un pedazo de historia: las instituciones asilares y asistenciales
3.1. Los hospicios o asilos
4. Instituciones correctoras
4.1. El patio de los “monos”
5. Patología e institución
5.1. El funcionamiento institucional psicótico
5.2. Instituciones perversas
5.3. Instituciones neuróticas
6. La exclusión instituida
7. Poder e institución
7.1. Usos instituidos
8. Tipos de instituciones
8.1. Instituciones cerradas
8.2. Instituciones abiertas
9. Pedagogía social “extituida”
9.1. La metáfora del rizhome

Capítulo IV. Comenzando una nueva etapa
Jesús Vilar Martín

1. Educación social: de trabajo no cualificado a profesión reconocida
2. Tres nuevos retos de futuro
2.1. La profundización en los procesos de identidad
2.2. Profundización en los posicionamientos morales desde los que se ejerce la profesión
2.3. Mejorar el rigor en el ejercicio profesional.
3. Primeras conclusiones
3.1. Algunos riesgos
4. Repercusiones en la pedagogía social

Capítulo V. La pedagogía social y la sociedad de la información
Jordi Planella Ribera

1. Situando los discursos de la sociedad de la información
1.1. Percepciones, fantasmas y mitologías de las TIC: una perspectiva social
2. Reubicando la educación en la sociedad-red: nuevos espacios, nuevas formas relacionales, nuevas necesidades subjetivas
3. Las tecnologías en los servicios de atención a las personas y su papel en la educación social
3.1. El encuentro de las tecnologías y la acción social: una revisión
3.2. La conexión entre las TIC y los agentes sociales
4. Proyectos y problemas específicos de la pedagogía social y las TIC
4.1. Videojuegos, violencia e intervención socioeducativa
4.2. Sujetos con discapacidad y TIC
4.3. E-mails, Internet y exclusión social
4.4. La Casa de Shere Rom
4.5. Teléfonos móviles y exclusiones
4.6. Grupos de autoayuda, teléfonos e Internet
4.7. Personas en situación de dependencia: nuevos usos de la TIC
5. El uso ético de las TIC
6. Tecnologías e intervención social: otras formas de mirar y entender el mundo

Capítulo VI. El porqué y el para qué de la pedagogía social
Xavier Úcar Martínez

1. El contexto de interpretación: pedagogía social y educación social
2. Sobre el concepto de “intervención socioeducativa”
2.1. La intervención socioeducativa y la pedagogía social
3. Vida sociopolítica y modelos de intervención socioeducativa
3.1. La caridad como modelo de intervención socioeducativa
3.2. La búsqueda de un mundo más equitativo: el modelo de la justicia social
3.3. Reintegrar a los desafiliados: el modelo de inclusión social
4. Conclusiones sobre los modelos de intervención socioeducativa: problemas actuales y perspectivas

Bibliografía

Glosario

Wednesday, February 22, 2006

DONA, COSSOS I DISKAPACITATS



“Il faudra certainment encore de longues années avant qu’une personne handicapée (...) parvienne à afirmer étre fière de son état” (www.vie-independante.org/nous.asp).

“Le handicap n’est pas un ‘acte de bravoure’, ni une ‘preuve de courage’ face à l’adversité…Le handicap est un art. C’est une ingénieuse façon de vivre” (Neil Marcus 1993).


“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel (…)”
(Maria Mercè Marçal)


La mirada d'aquest comentari neix i abraça el concepte de dissidència que Jordi Planella aporta en la seva darrera obra, i intenta situar-se en l’epistemologia implicativa que va motivar la seva oferta de llegir Dis-K@pacitat enlloc de discapacitat. Altrament, Allué ja ens va proposar un gir semàntic passant de la discapacitat a la disCapacitat. Ambdós autors proporcionen una visió radicalment diferent al que sovint ens ha aportat la història de tractament de les persones amb discapacitat. Després de recopilar i rellegir alguns clàssics han pogut assentar les bases d’un nou gènere de concepció de la discapacitat oferint a la pràctica professional els fonaments d’un tipus de treball necessàriament dissident.

En aquesta direcció, Jordi Planella realitza un recorregut sobre les vicissituds d’una història de tractament de les persones discapacitades amb un aprofundiment intencionat sobre la monstració d’aquest col·lectiu; elabora una primera proposta de teories vinculades a certa mirada dissident, i finalment apunta cap a l’acompanyament social i educatiu de les Persones. La seva mirada antropològica fuig dels habituals referents sanitaris, dibuixa un perfil professional coherent amb aquesta lògica deconstructiva i en, definitiva, obre un altre camp de comprensió sobre les persones més que no pas sobre les seves discapacitats.

“Mentre l’altre, el subjecte amb discapacitat, es trobi en situació d’opressió, caldrà que exercim la dissidència com a eina i mètode per alliberar-lo. (...) Alliberar als subjectes dels llaços que els oprimeixen ha de formar part de les utopies que dibuixem, encara que sigui per no caure en l’error de confondre l’educació amb l’educastració”.


Per altra banda, Allué fa una clara proposta comprensiva vinculada al feminisme de la diferència que s’estén, en aquest cas, a totes les persones. Construeix unes bases teòriques a partir d’observacions de funcionament de l’entorn de les persones vàlides. L’objecte d’estudi no és la discapacitat sinó les relacions i posicions que el vàlid estableix amb aquesta discapacitat aliena. Es capgiren en aquesta obra les clàssiques relacions de poder entre vàlids i invàlids, bo i construint en definitiva una mirada dissident i alternativa.

“(...) es más fácil creer en la incapacidad del paciente que en el prejuicio del válido”.

Aquesta reflexió bibliogràfica pretén conjugar les aportacions d’ambdós autors i des d’una mirada tímida narrar una història de persones amb discapacitat subjectiva, i subjecta a la història de les dones. Pretén oferir una mirada femenina sobre la discapacitat i, en aquest sentit, aproximar-se a una realitat corporal que s’imposa i determina la mirada de l’Altre.

El feminisme ha elaborat una teoria del cos a partir de les reflexions d’aquest com a objecte de repressió, d’escàndol, d’explotació així com a partir dels mites d’impuresa de la dona. És aquest enfocament feminista el que permet oferir una nova mirada a la corporeització de les persones amb discapacitat. Tot parafrasejant Jordi Planella podem dir que si la visió cultural de les persones amb discapacitat és d’una determinada manera, els seus cossos es construiran seguint aquests mateixos patrons.

En conseqüència, tractaré de fer una mirada feminista i femenina d’aquesta visió cultural, és a dir, elaborar una proposta que s’acosti a un feminisme dissident, amb la intenció d’evidenciar els trets fonamentals que constitueixen la construcció d’aquests cossos castrats; marcats per una falta, un menys. Amb altres paraules: definits per allò que els hi manca. És justament per aquesta definició del que no són, que als atributs diferencials de les dones i les persones amb discapacitat se’ls hi ha imposat una ocultació permanent. Una ocultació propera a la necessitat de continuar assenyalant, precisament, la seva condició de desigualtat i diferència en relació a l’estàndard home-heterosexual. Per aquest motiu, “la presión es constante a fin de que configuremos una imagen cuya funcionalidad es idéntica a la de una pata de palo o un garfio”. Contemplar la possibilitat d’exhibir els atributs diferencials, fent visible l’excusa de l’estigma és el que, en definitiva, permet apropiar-se dels cossos. La persona amb discapacitat s’ha de tapar un monyó per no incomodar la mirada del vàlid, de la mateixa manera que la dona s’ha de tapar els pits per no violentar la mirada castrant masculina.

Es constata, per tant, la necessitat d’exercir pràctiques dissidents en el quotidià, denunciant aquells hàbits interioritzats com a normals, prototips d’un estàndard universal que, fins avui, ha condicionat la vida d’aquells que no responem a aquest patró. Aquí cal recordar les paraules de Simone de Beauvoir que daten de l’any 1949: “La mujer se determina y diferencia con relación al hombre, y no éste con relación a ella; ésta es lo inesencial frente a lo esencial. Él es el Sujeto, él es lo Absoluto: ella es el Otro”. És en aquest sentit, que s’ha definit a la dona per una falta, considerada una discapacitada per naturalesa en tant no posseeix un cos d’home. La dona té un cos que no es correspon amb l’universal, amb la norma, ja que no és exactament idèntic al de l’home. Qualsevol dona és un home mancat, un ésser accidental o incomplert, en definitiva, una discapacitada.

Fer-ho tot sense fer res


EL COM DE LA TASCA EDUCATIVA EN LA PSICOSI

“En l’ordre natural, com que tots els homes són iguals, llur vocació comuna és la condició de l’home (…)”
Jean-Jaques Rousseau

Educació social i psicosis, un binomi impossible?


Una de les funcions principals de l’educador social és possibilitar l’articulació dels subjectes en la xarxa comunitària, per tal d’incorporar-los a la societat. “Mobilitzar tot el necessari perquè el subjecte entri en el món i es sostingui en ell (...)” El drama de l’educació en les psicosis es basa en què aquestes prèvies dificulten la concepció de la tasca educativa, doncs la desconnexió d’allò social és característica patognòmica del trastorn. Com poder pensar l’ingrés en la comunitat d’un subjecte que donades les característiques de la seva estructura psicopatològica mostra autèntics impediments per ingressar-hi? La manca d’estructura subjectiva el permet ingressar? Atenent a aquesta paradoxa, quin és el lloc de la pedagogia en les psicosis? La pedagogia pren una dimensió i particularitat rellevant que si més no resignifica les clàssiques definicions que s’han fet de l’acte educatiu.

Partint d’aquesta paradoxa i per tal de respondre sobre la idoneïtat de l’educació en les psicosis, es reformula l’acte educatiu en funció de les seves característiques essencials. L’educació social, pot conservar la seva intenció d’incorporar al món a les persones amb psicosi? O pren una altra dimensió que depassa aquests objectius d’inserció, de resocialització?

Tal i com Pérez de Lara ens recordava, la voluntat d’inclusió no és en última instància una passió per reduir a l’altre? Per incloure s’han d’excloure les parts que la comunitat no pot o no vol acollir. “(...) Pasión por reducir al otro a lo mismo: mecanismo de inclusión que excluye en el más profundo interior de lo mismo, al otro, lo otro de cada UNO.” Passió de l’educació: reduir a tots els educands a un, l’educand. Paradoxa indissociablement unida als processos educatius de persones amb “necessitats especials”?
Segons Pérez de Lara, si els processos educatius han tingut sempre un sentit integrador basat en la recuperació de la “resta humana”, de la “resta sana”, del que queda d’educable, allò comú, allò no diferencial, llavors l’educació no queda reduïda a la negació de la singularitat, al rebuig d’allò diferent?
És possible la incorporació a la comunitat des de la desconnexió d’allò real, d’allò comú i compartit? Quina és la resignificació que ha de prendre la pedagogia, i quins són els límits d’aprenentatge social de les persones amb psicosi, són qüestions que ens donaran alguna resposta sobre el binomi educació social i psicosi.

Al respecte, algunes respostes es troben en el desenvolupament de la resta de l'article. Potser alguna d'aquestes respostes té relació amb una posició performativa de l'educació però també alguna qüestió de l'ordre de la fuga de les identitats malaltes està en joc. De totes maneres, aquest enfoc radical encara forma part de les meves consideracions i estudis actuals. Per aquest motiu a l'article trobaràs respostes orientades cap a una altra direcció.

Si vols consultar aquest text el trobaràs en el nº 26 de la Revista d'Educació Social de la EUTSES (Universitat Pere Tarrés).
http://www.peretarres.org/revistaeducaciosocial

Friday, February 17, 2006

Acompanyament educatiu de persones amb malaltia mental




En el número 2 de la Revista Catalana de Pedagogia, trobareu un dels textos que concreta maneres educatives de treballar en l'àmbit de salut mental. Experiència i rodatge han configurat aquesta petita proposta que, si més no, intenta ser pragmàtica, vinculada a la pràctica i força operativa. Xavier Alvarez i Asun Pié us conviden, en aquest text, a aturar-vos en les consideracions que teniu dels joves amb psicopatologia (tan sovint "rebotats", expulsats, negats i insultats per un sistema social que crea malestar i, després, dissenya recursos sanitaris per a tractar-los)

“Detrás de cada enfermedad, en efecto, está la presencia de un sujeto humano que estructura su enfermedad y hace de ella un elemento de su biografía. Hay que acercarse al hombre, por lo tanto, de una manera global, que no le mutile en su experiencia concreta, que no elimine u olvide el sector de la subjectividad. En otras palabras, hay que considerarlo y tratarlo como persona”

Angelo Brusco (1999:19)

Una altra mirada

Aquest blog és una recopilació sintètica d'una serie de miratges pedagògics. Re-escriure altres escritures ha estat, fins avui, una tasca agosarada i apassionant. Es tracta de recuperar algunes maneres de llegir la realitat, l'educació, la marginació, l'altredat i, amb elles, proposar tot un conjunt d'educacions socials. Així, les propostes controvertides i, en ocasions, contraculturals formen part d'un caminar educatiu que voldria compartir. Si l'educació social neix i es desenvolupa amb els col·lectius marginals, no és de rigor fonamentar la pràctica professional des d'una lluita dissident d'aquest mateixos col·lectius? Fins avui, bona part del cos teòric de l'educació social no considera, seriosament, la cultura dels exclosos: les eines de supervivència, les singularitats, les lluites polítiques i apolítiques....o, en tot cas, aquesta literatura pedagògica ha estat desterrada i ignorada massa sovint. Recuperar-la és un compromís. Oblidar els sabers imposats per uns suposats experts que, en el seu dia, es van erigir com a teòrics. Re-escriure la teoria des de les mateixes bases, des dels marges del sistema, des dels insults, oblits, omisions i desconsideracions és un intent que poc té a veure amb les correccions. Té a veure amb assumir una posició de certa perillositat professional, de retòrica i de submissió a l'incoformisme. Poc moderat, més aviat radical, aquest punt de vista és fruit d'una convicció arrelada: cal certa radicalitat per oblidar vells postulats; cal des-educar-se i escoltar un interior silenciat; cal mirar a aquests Altres reconeixent la pròpia estranyesa. Estranya estrangeria com ens diria Simone Sausse. Cal, en definitiva, certa deconstrucció personal.