Fer-ho tot sense fer res

EL COM DE LA TASCA EDUCATIVA EN LA PSICOSI

“En l’ordre natural, com que tots els homes són iguals, llur vocació comuna és la condició de l’home (…)”
Jean-Jaques Rousseau

Educació social i psicosis, un binomi impossible?


Una de les funcions principals de l’educador social és possibilitar l’articulació dels subjectes en la xarxa comunitària, per tal d’incorporar-los a la societat. “Mobilitzar tot el necessari perquè el subjecte entri en el món i es sostingui en ell (...)” El drama de l’educació en les psicosis es basa en què aquestes prèvies dificulten la concepció de la tasca educativa, doncs la desconnexió d’allò social és característica patognòmica del trastorn. Com poder pensar l’ingrés en la comunitat d’un subjecte que donades les característiques de la seva estructura psicopatològica mostra autèntics impediments per ingressar-hi? La manca d’estructura subjectiva el permet ingressar? Atenent a aquesta paradoxa, quin és el lloc de la pedagogia en les psicosis? La pedagogia pren una dimensió i particularitat rellevant que si més no resignifica les clàssiques definicions que s’han fet de l’acte educatiu.

Partint d’aquesta paradoxa i per tal de respondre sobre la idoneïtat de l’educació en les psicosis, es reformula l’acte educatiu en funció de les seves característiques essencials. L’educació social, pot conservar la seva intenció d’incorporar al món a les persones amb psicosi? O pren una altra dimensió que depassa aquests objectius d’inserció, de resocialització?

Tal i com Pérez de Lara ens recordava, la voluntat d’inclusió no és en última instància una passió per reduir a l’altre? Per incloure s’han d’excloure les parts que la comunitat no pot o no vol acollir. “(...) Pasión por reducir al otro a lo mismo: mecanismo de inclusión que excluye en el más profundo interior de lo mismo, al otro, lo otro de cada UNO.” Passió de l’educació: reduir a tots els educands a un, l’educand. Paradoxa indissociablement unida als processos educatius de persones amb “necessitats especials”?
Segons Pérez de Lara, si els processos educatius han tingut sempre un sentit integrador basat en la recuperació de la “resta humana”, de la “resta sana”, del que queda d’educable, allò comú, allò no diferencial, llavors l’educació no queda reduïda a la negació de la singularitat, al rebuig d’allò diferent?
És possible la incorporació a la comunitat des de la desconnexió d’allò real, d’allò comú i compartit? Quina és la resignificació que ha de prendre la pedagogia, i quins són els límits d’aprenentatge social de les persones amb psicosi, són qüestions que ens donaran alguna resposta sobre el binomi educació social i psicosi.

Al respecte, algunes respostes es troben en el desenvolupament de la resta de l'article. Potser alguna d'aquestes respostes té relació amb una posició performativa de l'educació però també alguna qüestió de l'ordre de la fuga de les identitats malaltes està en joc. De totes maneres, aquest enfoc radical encara forma part de les meves consideracions i estudis actuals. Per aquest motiu a l'article trobaràs respostes orientades cap a una altra direcció.

Si vols consultar aquest text el trobaràs en el nº 26 de la Revista d'Educació Social de la EUTSES (Universitat Pere Tarrés).
http://www.peretarres.org/revistaeducaciosocial