Same, same but different

Wednesday, February 22, 2006

DONA, COSSOS I DISKAPACITATS



“Il faudra certainment encore de longues années avant qu’une personne handicapée (...) parvienne à afirmer étre fière de son état” (www.vie-independante.org/nous.asp).

“Le handicap n’est pas un ‘acte de bravoure’, ni une ‘preuve de courage’ face à l’adversité…Le handicap est un art. C’est une ingénieuse façon de vivre” (Neil Marcus 1993).


“A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel (…)”
(Maria Mercè Marçal)


La mirada d'aquest comentari neix i abraça el concepte de dissidència que Jordi Planella aporta en la seva darrera obra, i intenta situar-se en l’epistemologia implicativa que va motivar la seva oferta de llegir Dis-K@pacitat enlloc de discapacitat. Altrament, Allué ja ens va proposar un gir semàntic passant de la discapacitat a la disCapacitat. Ambdós autors proporcionen una visió radicalment diferent al que sovint ens ha aportat la història de tractament de les persones amb discapacitat. Després de recopilar i rellegir alguns clàssics han pogut assentar les bases d’un nou gènere de concepció de la discapacitat oferint a la pràctica professional els fonaments d’un tipus de treball necessàriament dissident.

En aquesta direcció, Jordi Planella realitza un recorregut sobre les vicissituds d’una història de tractament de les persones discapacitades amb un aprofundiment intencionat sobre la monstració d’aquest col·lectiu; elabora una primera proposta de teories vinculades a certa mirada dissident, i finalment apunta cap a l’acompanyament social i educatiu de les Persones. La seva mirada antropològica fuig dels habituals referents sanitaris, dibuixa un perfil professional coherent amb aquesta lògica deconstructiva i en, definitiva, obre un altre camp de comprensió sobre les persones més que no pas sobre les seves discapacitats.

“Mentre l’altre, el subjecte amb discapacitat, es trobi en situació d’opressió, caldrà que exercim la dissidència com a eina i mètode per alliberar-lo. (...) Alliberar als subjectes dels llaços que els oprimeixen ha de formar part de les utopies que dibuixem, encara que sigui per no caure en l’error de confondre l’educació amb l’educastració”.


Per altra banda, Allué fa una clara proposta comprensiva vinculada al feminisme de la diferència que s’estén, en aquest cas, a totes les persones. Construeix unes bases teòriques a partir d’observacions de funcionament de l’entorn de les persones vàlides. L’objecte d’estudi no és la discapacitat sinó les relacions i posicions que el vàlid estableix amb aquesta discapacitat aliena. Es capgiren en aquesta obra les clàssiques relacions de poder entre vàlids i invàlids, bo i construint en definitiva una mirada dissident i alternativa.

“(...) es más fácil creer en la incapacidad del paciente que en el prejuicio del válido”.

Aquesta reflexió bibliogràfica pretén conjugar les aportacions d’ambdós autors i des d’una mirada tímida narrar una història de persones amb discapacitat subjectiva, i subjecta a la història de les dones. Pretén oferir una mirada femenina sobre la discapacitat i, en aquest sentit, aproximar-se a una realitat corporal que s’imposa i determina la mirada de l’Altre.

El feminisme ha elaborat una teoria del cos a partir de les reflexions d’aquest com a objecte de repressió, d’escàndol, d’explotació així com a partir dels mites d’impuresa de la dona. És aquest enfocament feminista el que permet oferir una nova mirada a la corporeització de les persones amb discapacitat. Tot parafrasejant Jordi Planella podem dir que si la visió cultural de les persones amb discapacitat és d’una determinada manera, els seus cossos es construiran seguint aquests mateixos patrons.

En conseqüència, tractaré de fer una mirada feminista i femenina d’aquesta visió cultural, és a dir, elaborar una proposta que s’acosti a un feminisme dissident, amb la intenció d’evidenciar els trets fonamentals que constitueixen la construcció d’aquests cossos castrats; marcats per una falta, un menys. Amb altres paraules: definits per allò que els hi manca. És justament per aquesta definició del que no són, que als atributs diferencials de les dones i les persones amb discapacitat se’ls hi ha imposat una ocultació permanent. Una ocultació propera a la necessitat de continuar assenyalant, precisament, la seva condició de desigualtat i diferència en relació a l’estàndard home-heterosexual. Per aquest motiu, “la presión es constante a fin de que configuremos una imagen cuya funcionalidad es idéntica a la de una pata de palo o un garfio”. Contemplar la possibilitat d’exhibir els atributs diferencials, fent visible l’excusa de l’estigma és el que, en definitiva, permet apropiar-se dels cossos. La persona amb discapacitat s’ha de tapar un monyó per no incomodar la mirada del vàlid, de la mateixa manera que la dona s’ha de tapar els pits per no violentar la mirada castrant masculina.

Es constata, per tant, la necessitat d’exercir pràctiques dissidents en el quotidià, denunciant aquells hàbits interioritzats com a normals, prototips d’un estàndard universal que, fins avui, ha condicionat la vida d’aquells que no responem a aquest patró. Aquí cal recordar les paraules de Simone de Beauvoir que daten de l’any 1949: “La mujer se determina y diferencia con relación al hombre, y no éste con relación a ella; ésta es lo inesencial frente a lo esencial. Él es el Sujeto, él es lo Absoluto: ella es el Otro”. És en aquest sentit, que s’ha definit a la dona per una falta, considerada una discapacitada per naturalesa en tant no posseeix un cos d’home. La dona té un cos que no es correspon amb l’universal, amb la norma, ja que no és exactament idèntic al de l’home. Qualsevol dona és un home mancat, un ésser accidental o incomplert, en definitiva, una discapacitada.

No comments: