Same, same but different

Friday, December 03, 2010

El model social de la discapacitat: cap a una pedagogia crítica




La qüestió de la formació de professionals de l'acció social (TS i ES) és un encàrrec de gran responsabilitat. Des de la universitat, ja fa alguns anys, que intentem transmetre una mirada social de la discapacitat. I és sobre els models socials del que voldria escriure.


Com sabeu la discapacitat ha estat un dels fenòmens més naturalitzats, és a dir, ha caigut de la banda del subjecte situant-se, fonamentalment, en el cos i no en els processos socials. La naturalització dels problemes és l'atribució a la pròpia naturalesa de les coses l'origen dels seus problemes. És a dir, el problema són els immigrants, els pobres, les persones amb discapacitat...Des d'aquest punt de vista, les persones porten en si mateixes els problemes, per tant queden justificats els abordatges individuals, especialment si van units a la patologització. El problema no són els immigrants, els pobres o les persones amb discapacitat sinó la restricció de la mobilitat de les persones, la distribució desigual de la riquesa i els excessos de normalisme respectivament. Des dels models socials de la discapacitat es construeix un discurs molt proper al d'altres col·lectius discriminats. Així, les lluites per la igualtat racial, el feminisme o el moviment gay i lèsbic són conceptualment molt semblants als citats models socials. Des d'aquí, òbviament, la discapacitat és una forma de discriminació. Ara bé, tenint en compte la particularitat de les situacions de discapacitat es fa especialment difícil que les persones es separin de l'esmentada naturalització. És a dir, per exemple el fet de tenir dificultats de mobilitat facilita que les persones també atribueixin causes individuals a la seva situació de desigualtat. La manera més potent i clara de naturalitzar un problema és, per una banda, patologitzar-lo, i per l'altra, encadenar-lo a la qüestió del cos. El cos és quelcom que ha quedat atrapat en l'àmbit mèdic i biològic. En aquest sentit, una de les grans aportacions del feminisme va ser, precisament, desnaturalitzar els cossos i trencar el vincle entre sexe i gènere. Però més enllà, aquest feminisme seguia entenent que el sexe era quelcom que venia donat per la biologia. Posteriorment, el feminisme postestructuralista, especialment de la mà de Judith Butler, introduirà una nova perspectiva en la que també es desnaturalitzarà el sexe. Aquest ja no serà quelcom natural o biològic sinó fruit d'una construcció social. És aquesta lectura postestructuralista la que permetria trencar amb els plantejaments biomèdics de la discapacitat de manera definitiva. És a dir, entendre que l'impediment (lligat al cos) també és una construcció social. El cos té una història, unes influències i un significat que es construeixen socialment. També el dolor s'inscriu en una dimensió social i és fruit del llenguatge i el discurs.


Com en tots els moviments reivindicatius, el model social de la discapacitat també requereix d'una conscienciació de la situació d'opressió del propi col·lectiu. La conscienciació ha de passar pel desenvolupament d'una identitat positiva dins la consciència de grup que origina moviments socials (alguna cosa així com l'orgull gay o el black power). Amb tot aquest panorama i tenint en compte que ningú és aliè al fenomen de la naturalització es fa particularment difícil formar alumnes sobre la base d'una consciència crítica i ubicar la professió del treball social i l'educació social dins d'aquesta concepció. Per altra banda, encara trobem una altra dificultat vinculada al moviment social de la discapacitat i és que fàcilment pot no arribar a la totalitat de les persones amb discapacitat. Tot plegat afavoreix que per a poder generalitzar-se i promoure una identitat col·lectiva, el moviment de persones amb discapacitat haurà de trobar noves formes de gestionar la qüestió de la incapacitat i generar conscienciació entre la gran majoria de persones amb discapacitat. Caldria, per tant, passar d'una falsa consciència a una conscienciació real de la situació d'opressió actual que pateixen les persones amb discapacitat.