Same, same but different

Saturday, February 17, 2007

AUDRE LORDE


HOMENATGE A AUDRE LORDE


“Leer a Audre Lorde es descubrir asombradas a la otra que todas llevamos dentro y que es fuente a la vez de dolor y de fortalecimiento” (Lorde 1984:7)

Recuperar, o més ben dit, recordar autores com Audre Lorde és el que ens permet apropiar-nos d’una història silenciada, reprimida i negada. Audre representa aquella manera de ser singular i genuïna que totes portem a dins. Una manera de ser que no es deixa dirigir ni encorsetar per misògens que s’amaguen darrera el patriarcat. De fet, Audre més que una dona enèrgica i contestatària representa una forma d’educar, de deseducar-se. D’aquesta manera voldria recuperar una educadora exemplar, que sense la pretensió de ser-ho i, precisament per aquest motiu, va convertir l’eslogan de: allò personal és polític en una realitat.

Audre, proposava una pedagogia basada en la poesia. La poesia té, segons ella, poders terapèutics. Arriba on altres llenguatges callen, podent donar compte d’aquells llocs íntims, silencis, esperances que , en definitiva suposen una presa de poder legítima. Si per a Foucault el cos era un espai d’investiment del poder; lloc de dominació, de control i d’opressió, per a Audre l’esfera emocional representava el mateix. És a dir, el contacte emocional més profund suposa, precisament, una presa de poder. Aquest contacte sentimental, té per l’autora, una connotació de salut mental. Així, en l’obra La hermana, la extranjera se’ns diu que: “ Lorde nos hace sentir que no podemos vivir nuestras vidas renunciando a la exploración de nuestros sentimientos más profundos porque eso supondría andar mutiladas y de espaldas (…)” (Lorde 1984: 8). Caminar mutilades i d’esquenes és una bona metàfora del que suposa la castració simbòlica de la heteronormativitat. Així, aquesta connexió emocional de la que parla l’autora fou una constant al llarg de la seva vida. Filla d’immigrants caribenys, Audre va nèixer a Nova York el febrer de 1932. Va crèixer a Harlem i el 1959 es va llicenciar al Hunter College, on posteriorment impartirà classes. Ha publicat, entre d’altres, The first Cities, From a Land Where Other People Live (1973), The Black Unicorn (1978), Our Dead Behind Us (1986), The Marvelous Arithmetics of Distance (1993) i The Cancer Journals (1980). Al contrari que bona part de la resta de mortals, Audre tenia por al silenci. És a dir, no tenia por a les paraules dels altres sinó al fet de callar. Negra i lesbiana, en una societat racista, preferia parlar i ser insultada al mutisme dels oprimits.

Audre parla més com a negre que com a lesbiana, malgrat que ambdues circumstàncies atrevessen el seu discurs. A través de la poesia, apel·la als seus drets, reclamant no només sobreviure sinó ser feliç. Per Audre els canvis socials neixen de l’experiència d’aquesta mateixa necessitat en l’àmbit d’allò privat i públic. L’educació social, diuen, té com a objectiu, el canvi social. Així doncs, educadores i educadors haurien d’apropiar-se d’aquesta posició de compromís. Es tracta de caminar del jo al nosaltres. Audre convida a revisar les nostres relacions amb aquests “altres” que sovint considerem estrangers.

Existeix certa crida a retornar a una part femenina desterrada, oblidada. No existeixen idees noves, només idees oblidades. Cal reconèixer-les en el nostre interior. Així doncs, hi ha una recerca de pacificació amb aquell interior que està silenciat per les estructures de poder. En altres termes, aquest reconeixement és el que té a veure amb les tecnologies del jo de Foucault i amb el que els teòrics queer considerarien un procés d’allunyament d’una identitat imposada. Bona part dels col·lectius marginats presenten aquesta part negada i silenciada que cal poder mirar de front, així com va fer la nostra autora.

Però les dones, ens diu, a pesar de tot, han sobreviscut. I amb elles, les sexualitats també han sobreviscut. Lorde representa els origens de la lluita queer però l’èmfasi i insistència sobre el traginar de les dones, sobre la seva essència, sobre la seva interioritat silenciada, caldria matisar-la i completar-la amb una qüestió: la dona ha de continuar existint? Com ens deia Wittig, un cop abolida l’esclavitud el tracte en funció del color de pell es considera una forma de discriminació, però la declaració del sexe continua circul·lant sense que hom la senti com una forma d’esclavitud.

“ La categoría de sexo es una categoría que determina la esclavitud de las mujeres, y actúa de forma muy precisa por medio de una operación de reducción, como en el caso de los esclavos negros, tomando una parte por el todo, una parte (el color, el sexo) por la cual tiene que pasar todo un grupo humano como a través de un filtro. Hay que señalar que en lo referente al estado civil, tanto el color como la raza deben ser ‘declarados’. Sin embargo, gracias a la abolición de la esclavitud, la ‘declaración’ del ‘color’ se considera ahora una discriminación. Pero esto no ocurre en el caso de la ‘declaración’ del ‘sexo’, algo que ni siquiera las mujeres han pensado en abolir. Yo me digo: ¿a qué esperamos?” (Wittig 2001 citada per Sáez 2004: 101-102)

Recollir la posició de resistència de Lorde, amb els supòsits queer actuals, representa un joc de possibilitats educatives que no podem continuar ignorant. Extremar posicions, radikalitzar discursos i prendre consciència de l’entramat de poders és el que, en definitiva, permet desterritorialitzar les sexualitats i les particularitats.

Asun Pié

No comments: