DE LES RELACIONS D'INAPROPIATS INAPROPIADES

Una de les qüestions que posen en joc els models de l’autodeterminació i l’acompanyament és quin tipus de relació s’ha d’establir amb les persones que participen del club social (recurs de la xarxa de serveis socials dirigit a persones amb psicopatologia). Al respecte convé aclarir que aquesta és una qüestió que depassa els mateixos models o, més ben dit, ens força a una perspectiva històrica. Històrica perquè hem de tornar als antecedents que van produïr l’explosió d’aquests models socials. És per aquest motiu que retornarem, momentàniament, a les nocions de Foucault. Sense voler ser excessivament acadèmics aclarirem que les teories de Foucault van interessar, especialment, als representants del moviment antipsiquiatria, ja que servien de fonament teòric per a la necessària obertura de la institució psiquiàtrica. Foucault afirmava que “(…) las enfermedades no tienen realidad y valor de enfermedad más que en una cultura que la reconoce como tal.” (Foucault 1988:83). El moviment antipsiquiatria va impulsar una serie de canvis, necessaris però insuficients. Insuficients en el sentit que la reforma institucional no va anar acompanyada d’un canvi de mirada dels professionals. Aquest canvi és el que exigeix repensar la relació educativa i, per fer-ho, podem començar a preguntar-nos quin benefici extreuen les persones amb malaltia mental de la tant desgastada distància professional. Repensar els vincles inclou la possibilitat d’introduir un treball fora de la noció de malaltia . Al respecte, sembla evident que això és difícil des d’un recurs (el club social) dirigit exclusivament a persones amb malaltia mental, però com recorda Mannoni, la noció d’institució esclatada permet certa mobilitat. La institució esclatada és aquella que permet que passin coses, que les persones transitin, vagin i vinguin d’aquí cap allà amb tots els efectes que això suposa. Aprofitar els diferents esdeveniments que tenen lloc fora del recurs és una qüestió essencial per deixar que advingui un altre tipus de relació amb les persones. Parlem d’una aproximació , sense màscares ni caretes professionals. Pensem que aquesta és una qüestió que, precisament, per la seva manca de pretensió educativa, té uns efectes positius en relació a la relectura de la bogeria. S’inclou, per tant, un trencament amb el monòleg vertical clàssic professional/pacient. Entrem en un diàleg bilateral que inclou el saber de l’experiència i el saber tècnic com a complementaris. Es tracta de desjerarquitzar el vincle per construir un discurs i un recurs (CS) compartits. Des d’aquí, els clubs no haurien de ser serveis tancats, impermeables, ajustats als requeriments de l’administració sinó llocs d’intercanvi, de vinculació més propers a la noció de grup natural que a qualsevol definició prestablerta. La vinculació horitzontal, lluny de la noció de malaltia, és a dir lluny d’aquells actes que recorden incansablement a l’altre el seu lloc de marginal, de boig, permet que les persones recuperin el control de les seves vides, de la pròpia definició del que és la seva vida . Permet, en definitiva, apropiar-se de nocions i conceptes que poden acabar conduint a una participació activa en el si de la societat. En aquest sentit, és important efectuar un trànsit de la passivitat de l’assistencialisme cap al que provoca l’aparició d’un rol social actiu. Des del club social s’han de recolzar les iniciatives individuals, les solucions pròpies que emergeixen incansablement. Acompanyar en aquest reguitzell de propostes dirigides a allunyar-se de la patologització. És en aquest sentit que s’ha de saber escoltar. I aquesta no és una empresa fàcil. Per escoltar, per construir de manera compartida, per establir una feina lluny de la noció de malaltia hem de poder buidar-nos de tot allò preconcebut, d’aquells sabers acadèmics que encotillen a l’altre en un lloc d’exclusió i marginació; en un lloc d’alteritat. Que les persones puguin ocupar un rol social permet la recuperació d’una identitat fora de la noció de malaltia.

Totes aquestes qüestions tenen una relació directa amb l’acceptació radical de la diferència. Aquí es fa necessari assenyalar la sentència de “no m’agrades malgrat estiguis boig, sinó que m’agrades precisament per estar-ho”. Acceptar la diferència vol dir, entre d’altres coses, reconèixer les nostres parts fosques i amagades que hem anat mantenint ordenades. Vol dir desendreçar allò que la societat ha volgut mantenir endreçat amb noms i etiquetes. El Josep opina que els ingressos psiquiàtrics son com un calaix de roba, hi ha calaixos pels mitjons, calaixos pels mocadors, calaixos pels calçotets…En síntesi, maneres d’ordenar la diferència.

Convé apuntar la idea que potser el boig és un inspirador de ruptures necessàries per arribar a l’autèntica inclusió social. Una inclusió que recordem té dos imperatius:

- que la societat inclogui la diferència

- que el diferent inclogui la societat en el seu si.

És per tot això que la vinculació horitzontal ha de poder permetre certa rebelió d’aquell a qui s’ha definit com a boig. Ha de permetre canviar el subjecte de l’enunciació i que sigui ell mateix qui parli de la bogeria. Ha de permetre, en definitiva, certa apropiació i subversió de la bogeria.

Històricament la bogeria ha estat repudiada, tancada, percebuda, en definitiva, com un perill per la societat. Com ens diu Zarifian “la locura (…) es, pues, por esencia, desestabilizadora para el grupo, desestructurante para el individuo, y portadora del terrible peligro de que pone en tela de juicio toda norma (Zarifian 1990:12).

Si ens atenem a aquesta història trobem que les formes de tractament han estat l’exclusió, la reclusió i actualment l’abús farmacològic. En aquest sentit, és pertinent preguntar-se si el discurs psiquiàtric exerceix violència contra les persones amb malaltia mental. És a dir, si la situació de malalta justifica permanentment qualsevol tipus de tractament. Però més enllà d’això, cal preguntar-se també pels efectes psiquiatritzants de bona part dels recursos. Sovint les persones amb malaltia mental duen sobre les espatlles recorreguts institucionals psiquiatritzants que acaben impregnant totes les seves vides. En aquest punt és important assenyalar que la malaltia i les seves conseqüències no només tenen a veure amb el subjecte sinó i, especialment, amb les respostes socials que es donen. Aquí val la pena recordar que la psiquiatrització excessiva acaba magnificant la malaltia, la vida de les persones queda com reabsorvida per aquella. Per aquest motiu pensem que la relació educativa s’ha d’allunyar dels discursos “psi” i oferir un altre joc de possibilitats als subjectes. El club social com a recurs comunitari s’ha de moure en un altre registre, permetre un altre tipus de relacions que no siguin les d’educador/pacient. El tipus de relacions centrades en aquesta dicotomia donen per vàlides uns supòsits ficticis i relatius. Entre ells, la claredat de les fronteres entre sans i malalts.

Si totes les relacions humanes, contextos i experiències estan marcades per la malaltia, quina possibilitat té la persona de desenvolupar-se com a subjecte sa? Per tant, el que tractem de fer des del club és construir un marc sa, llunyà dels efectes esclerotitzants de la psiquiatria. Però aquesta no és una tasca senzilla. Les relacions persona/persona remouen aspectes personals difícils de gestionar. Per tant, alguns professionals es resisteixen, es defensen, s’aparten d’això apelant a la tant manida distància professional. És evident, per tant, que al professional també li passen coses en una relació horitzontal i propera. La qüestió aquí és que nosaltres pensem que és indispensable deixar-se transformar per transformar. I aquesta obertura a la aventura no s’efectua sense riscos. Es tracta, entre d’altres, de deixar-se travessar per la bogeria, per l’experiència de la diferència i situar els comportaments estranys en una altre registre que no sigui el de l’alteritat. Sobre aquesta qüestió Zafirian ens diu que “la locura existe en germen en cada uno de nosotros. Quizá, por ello, el mejor medio de impedir que crezca en uno mismo, es cultivarla en los demás” (Zarifian 1998: 45). Aquesta qüestió és cabdal per comprendre els efectes i la finalitat d’un tractament psiquiatritzat. I en aquest punt és el moment d’acostar-nos a la provocadora sentència de Borja en la que afirma que “la locura lo cura”. És a dir, que “solamente la enfermedad puede llevar a curar, lo demás son disculpas o intelectualizaciones. Uno sólo puede ayudar cuando se reconoce enfermo (Borja 1990:19). En aquesta aseveració Borja efectua una ruptura radical, fa trontollar els fonaments de la psiquiatria i la psicologia. Però més enllà de la provocació de les seves paraules hi ha quelcom que s’ha de poder recuperar. Quelcom que té a veure amb la construcció social de la bogeria i per tant amb la necessitat de desconstruir-la i mirar-la des d’un altre lloc. Un tipus de relació construida a partir de les consideracions fetes fins aquí és el que permet aquest altre lloc. Com Nikosia pot ser el lloc de la última ciutat dividida. “Alguien separó en dos a Nikosia, pero nosotros viajamos constantemente a un lado y otro de esa frontera” (Ràdio Nikosia). És aquest anar i venir, a partir de la relació, d’una banda a l’altre de la frontera el que permet signar en la bogeria una manera particularitzada d’entendre-la, permet, en definitiva, retornar-la a la “normalitat”, doblegar-la, trossejar-la, mastegar-la, en síntesi, resignificar-la.

Quan hom fa aquest exercici li passen coses, ens passen coses. Perquè hi hagi sans hi ha d’haver malalts. És en aquest sentit que la ruptura de les classificacions pot aportar certa incomoditat. Tot plegat no vol dir negar les malalties, ni les dificultats. Però assenyalem la importància que siguin els subjectes els qui donin el seu significat a determinats comportaments. Com diu Correa hem de comprendre que “(…) una persona que ha estat diagnosticada de malaltia mental no necessàriament viu permanentment en la patologia” (Correa i at 2005:16).

Els beneficis de la relació persona a persona són obvis: entre d’altres tenir una experiència interpersonal no mediada per la patologia sinó pels interessos, experiències i motivacions. I és en aquest oblit momentani de la patologia que hom pot respirar una altre aire, ara sí, més que mai, terapèutic. I és també en aquest punt on ens hem de preguntar si els clubs no s’han d’obrir a tothom de manera que la psicopatologia no sigui un requisit.

“Que la no-referencia sea la referencia misma. Es como estar preparados para naufragar” (Borja 1995:62)

---